Hiperactius al poder

En el moment que fins fa poc als cinemes es podia veure Hugo, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la gràfica juvenil La invenció de l’Hugo Cabret de Brian Selznick (Cruïlla, 2007) —una obra que va esdevenir un clar referent i que, fins ara, no s’ha publicat res comparable—, apareix ara la primera obra d’aquest gènere elaborada aquí.

Jo, Elvis Riboldi, però, pren com a punt de partida el Diari del Greg de Jeff Kinney (Estrella Polar, 2007), un dels fenòmens literaris dels darrers temps, que ja compta amb cinc entregues i una llarga corrua de lectors. El diari del Greg va començar el 2004 a Internet i, el 2007, després d’un èxit sense precedents, es va publicar en paper, i el seu ressò es va ampliar. Més que de novel·la gràfica, però, i tal com diu la coberta de la primera entrega, hauríem de parlar d’“una novel·la bastant il·lustrada”, del dietari d’un adolescent que es considera un perdedor, imprès amb una lletra que recrea la cursiva i amb il·lustracions molt simples, intercalades en la narració del dia a dia i dels pensaments del personatge. Per tot allò que li succeeix i sobretot per la manera de narrar-ho i un llenguatge proper als joves ha connectat de ple amb adolescents d’arreu.

Jo, Elvis Riboldi està concebut a vuit mans per tres guionistes catalans d’experiència contrastada: Jaume Copons, Daniel Cerdà i Ramon Cabrera —entre d’altres, han participat en els guions de Barrio Sésamo i Los lunis— i un il·lustrador, Òscar Julve. El model de Jo, Elvis Riboldi és el mateix que el d’El diari del Greg i fins i tot el personatge és similar, encara que l’Elvis no es considera un perdedor sinó que són els altres els qui l’etiqueten com a tal, després d’assistir perplexos als seus actes desastrosos i descomunals, fins que un metge li diagnostica la hiperactivitat.

A diferència del personatge del Greg que queda molt reduït al món de l’adolescent i de l’institut, l’Elvis Riboldi és una proposta que s’inicia amb uns objectius més ambiciosos. El públic a qui s’adreça és l’infantil i l’adolescent, encara que en no fer concessions quant a temes i quant a llenguatge, hi ha tot un sector de públic molt ampli que s’hi pot sentir atret i convidat a gaudir-ne, igual que se sent atret per les històries dels Simpson. El món que envolta Elvis també es molt més divers i ampli que el del Greg. Va des dels amics i enemics d’escola —destaca en Boris, company que esdevé una mena de narrador amb una veu assenyada—, passant per un exhippy amic del protagonista fins arribar a un sinistre magnat. El personatge de l’Elvis és el que es pot batejar com un terratrèmol, un sapastre amb totes les de la llei, capaç de dinamitar tot allò que l’envolta amb la seva frenètica activitat.

Pel que fa a la il·lustració, la composició de les pàgines i la coordinació amb el text, Jo, Elvis Riboldi va molt més enllà de les històries del Greg. Val a dir que la il·lustració té tant o més pes que el mateix text, tot movent-se per diversos terrenys: el del còmic, el de l’àlbum il·lustrat, el de la novel·la gràfica... El ventall de propostes, punts de vista i enfocaments dels dibuixos és amplíssim, i la coordinació amb el text, excel·lent. Tot plegat en fa un producte força rodó que pot tenir un públic molt més divers que el dels seguidors del Greg i que pot anar més enllà de les nostres fronteres. Cal recordar que de la primera entrega ja hi ha hagut dues edicions, i que la segona, Jo, Elvis Riboldi i el restaurant xinès ja complau des de fa uns dies els que s’han quedat amb ganes de continuar.