Breu contrahistòria de la cultura
Bernhard ironitza sobre la capacitat de curar de l’art i el mite dels grans noms

Els atacs a l’educació catòlica austríaca, l’exercici intel·lectual com l’únic camí per viure una existència autèntica, el solipse d’una ment genial que tendeix a la bogeria: a la novel·la Mestres antics hi apareixen els trets més característics de la literatura de l’austríac Thomas Bernhard (Heerlen, 1931-Gmunden, 1989). Amb tot, gràcies a la personalitat summament histriònica del protagonista i als seus sarcasmes permanents, aquesta novel·la resulta força menys greu i densa que les anteriors.
Mestres antics és una comèdia càustica que Bernhard va escriure al 1985, quan ja s’havia imposat amb una vintena d’obres orquestrades generalment al voltant d’un protagonista arquetípic, l’esteta mascle que edifica el seu Jo patològic per oposició a un etern provincià. En aquest cas es tracta de Reger, un filòsof austríac de 82 anys que publica crítiques musicals al The Times i que, per tal d’inspirar-se, necessita seure cada dos dies en un banc del Kunsthistorisches Museum de Viena i mirar-se L’home de la barba blanca de Tintoretto. Mentre observa el quadre, Reger va rumiant els seus articles i va desbarrant davant d’Irrsigler, el vigilant toix del museu, i davant d’Atzbacher, un filòsof que porta dècades escrivint una obra que no vol publicar i que és, de fet, qui ens narra la novel·la.
Reger dedica la seva xerrameca a explicar-los que la vida i l’art en general, i que la vida i l’art austríacs especialment, són un femer magníssim. La justícia, els polítics, els metges, els guies de museu, els lavabos públics, la premsa... Tot hi fa fàstic, a Viena. “Pel que fa a la cultura d’aquest país, va dir Reger, l’estómac no pot fer més que regirar-se”, insisteix i s’acarnissa contra aquell Estat dominat durant sis segles pels Habsburg que sempre ha menyspreat els talents com ell, que en canvi troba reconeixement a l’estranger, un destret que pateixen molts protagonistes de Bernhard.
Mestres antics és una ironia sobre la sacralització dels noms cèlebres i la capacitat curativa de l’art. I és, alhora, una ironia sobre aquestes ironies si pensem que l’únic que salva Reger quan perd la dona és mirar-se un Tintoretto, devorar Schopenhauer en una lectura que ell qualifica d’infame per utilitarista i són sobretot les seves rebentades estètiques, durant les quals no perdonarà ni els mestres antics, “aquests fal·laços ajudants de decoració religiosa dels senyors catòlics europeus”.
Caricaturitzant pel broc gros genis de totes les disciplines, països i segles, Reger ens acaba presentant una breu contrahistòria de la cultura. Diatribes provocades per l’agror del savi que creia conversar amb genis morts fins que, quan toca fons, veu que només ha existit amb ells “en una relació de burla”; però també provocades per la tensió, nuclear en l’univers de Bernhard, entre la impossibilitat d’assolir la perfecció artística i la condemna a intentar-ho. Un món isolat i una impotència estètica que Clara Formosa ha traduït molt bé de l’alemany. I no ha de ser fàcil, traslladar al català l’estil dens però implacable de Bernhard, aquelles frases llarguíssimes que s’abraonen i recomencen a la meitat en una prosa de to histèric feta de repeticions. Una dificultat que també es trobà, segur, Xavier Albertí, quan el 2004 portà al Romea una adaptació d'aquesta obra que ens ocupa que ell mateix dirigí.
Mestres antics s’allunya de les primers obres més introspectives de l’autor, tan decisives a l’Alemanya dels anys setanta i de les quals Peter Handke agafaria el relleu. Però que hi hagi més lectura del món i menys massatges a la psicopatia del seu protagonista és precisament el que hauria d’ampliar-ne el cercle de lectors.
MESTRES ANTICS
Thomas Bernhard
Cómplices Editorial
176 pàgines. 19,90 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.