Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / ART

Estètiques depurades

Una línia que enllaçava el Modernisme amb la modernitat

Un estudi per a relleu, de 1930, de Joan Rebull.
Un estudi per a relleu, de 1930, de Joan Rebull.

Els anys setanta van ser el moment de la desclosa de l’art conceptual però també de la recuperació del Noucentisme, per part d’historiadors i crítics d’art joves que el miraven des d’un punt de vista més actual a fi de poder crear un discurs coherent de la producció artística catalana del segle XX. Així, es traçava una línia que enllaçava el Modernisme amb la modernitat, amb l’avantguarda al centre però també amb tot allò que l’havia vorejat. El pioner d’aquest discurs conciliador, després de Sebastià Gasch, seria el brillant Alexandre Cirici, que el va començar a teixir a les pàgines de Serra d’Or, als anys seixanta, i el va cristal·litzar en el seu imprescindible L’art català contemporani, aparegut el 1970.

 L’escultor Joan Rebull (Reus, 1899-Barcelona, 1981), llavors potser encara era massa present pels seus encàrrecs d’obra pública monumental, com ara els relleus de la façana del Monestir de Montserrat o els passos de Setmana Santa i la resta d’estatuària religiosa de postguerra, obra impossible de reeixir, fes qui la fes. Tot i ser respectat, la vindicació li vindria amb la recerca de José Corredor Matheos o la retrospectiva que li muntà, fa uns deu anys, Juan Manuel Bonet al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía, i culmina amb l’edició d’un catàleg raonat per part de la Fundación Arte y Mecenazgo, a cura del fidel Corredor Matheos, amb l’ajuda d’Albert Mercadé, volum que ha obtingut el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre del 2011. Una llàstima, però, que no hi aparegui l’esplèndid panteó de Ferran Casablancas, dels millors monuments funeraris de l’escultor, al sempre oblidat i magnífic cementiri de Sabadell. Paral·lelament, la Fundació Palau dedica a Caldetes una mesurada retrospectiva a Rebull que inclou sobretot obra sobre paper, en part inèdita. Hi destaquen la sèrie de roques i contramotlles de caràcter surrealitzant, d’entre el 1929 i el 1930, i els dibuixos i gravats d’estètica neoclàssica dels anys vint que practicava Pablo Picasso, seguit de Pere Pruna, Francesc Domingo o Josep de Togores, amb qui Rebull coincidí a París entre el 1926 i el 1930. L’encert és que va saber quedar-se en la depuració que havia assolit des de bon començament i no embrutà, gairebé mai, la seva puresa extrema.

Antoni Llena (Barcelona, 1942) és un dels primers artistes catalans que va fer una obra clarament conceptual, amb els subtils objectes d’art pobre fets a finals dels seixanta. Després, fidel a una posició reduccionista i radical, va deixar de treballar durant la dècada següent, quan era considerat un precursor de les noves tendències. I no va ser fins als primers anys vuitanta que tornà a l’escena amb una reeixida exposició a la Fundació Miró que presentava construccions formals i geomètriques fetes amb papers retallats i plegats. Llena seguia coherent en l’art de l’efímer, però amb una contundent voluntat d’afirmació. Després, ha continuat treballant entre els dos pols equidistants que van del caos a l’ordre, sempre amb la hipersensibilitat i l’elegància pròpies, inserit en una tradició formal que va de Miró a Tàpies. A/34 presenta una exquisida retrospectiva que abraça d’aquell celebrat art pobre a l’obra monumental més recent, amb delicioses maquetes que, sovint, superen la potència imposada de l’obra definitiva. Són imatges de l’efímer en estat pur, bell i joiós que Llena paralitza de forma pletòrica.

JOAN REBULL. DIBUIXOS,
PINTURES I GRAVATS

Fundació PalauRiera, 54, Caldes d’Estrac
Fins al 2 de setembre

ANTONI LLENA. OBRES:
1967-2012
A/34
Aribau, 34, Barcelona
Fins al 19 de maig