LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘La vida amb un forat a dins’, de Phillip Larkin: Les rimes del desconcert

L'escriptor va viure relativament allunyat dels fastos literaris i refugiat en la seva professió de bibliotecari en una universitat de segona categoria

En un món on la poesia ha estat expulsada del seu lloc d’honor, Philip Larkin (1922-1985) conserva un gran prestigi entre els pocs i no pas gaire feliços seguidors que encara li resten. L’últim gran poeta quintaessencialment anglès, se n’ha dit. Un dels seus poemes més coneguts és ‘Church Going’, escrit el 1954, en què explica una visita casual a una església. S’adona del desús de l’edifici, on se celebrava la continuïtat social a còpia de matrimonis, batejos i funerals; de l’abandonament de la pràctica religiosa que donava sentit a les nostres vides: “Què farem d’aquestes esglésies quan no es facin servir?”. Ja llavors veu venir un futur de catedrals servades per als turistes mentre els altres temples resten “a mercè de la pluja i les ovelles”. La seva no és la mirada del creient que lamenta la descreença, és més aviat escèptic, sinó la del qui reconeix el paper de la religió en la societat i entén que la necessitat de transcendència de l’home ultrapassa creences i rituals concrets.

Un altre poema molt citat és ‘Annus Mirabilis’, en què situa el descobriment del sexe l’any 1963 —“massa tard per mi”—, entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley i el primer LP dels Beatles. No és pas un dels millors, però s’hi troben algunes constants de la seva obra: la recança pel cost d’haver dut una vida lleugerament al marge del ramat; la desconfiança davant els nous usos i costums dels seus contemporanis; el sentit de l’humor amb què aconsegueix mantenir a ratlla el trasbals que les novetats de l’època li provoquen. Larkin sempre està a punt per lamentar la pèrdua, no de l’Imperi, sinó de l’Anglaterra que ha conegut: el paisatge, els ideals, les convencions, les maneres de fer heretades; no fa l’elegia de les glòries del passat, sinó que exposa el desconcert i la pèrdua de referències que experimenta la gent en aquest moment històric.

Va viure relativament allunyat dels fastos literaris i refugiat en la seva professió de bibliotecari en una universitat de segona categoria, però no per això li van faltar reconeixements. La publicació pòstuma de part de la seva correspondència va donar feina als censors que volen imposar al passat les mateixes restriccions mentals que imposen al present; hi van espigolar indicis d’un tarannà reaccionari, racista i misogin que de cap manera es manifesten en la seva obra literària. Per tot això, hi ha el perill que se l’admiri o se’l bandegi per qüestions ideològiques que són irrellevants a efectes literaris. Per sort, la bondat dels versos de Larkin, en general disposats en ben clàssiques estrofes rimades, queda ressaltada per la seva immediatesa. A diferència dels poemes que requereixen exegesi i un desplegament d’erudició, com els de T. S. Eliot, els seus “deriven de coses que he vist, pensat o fet, i dubto que entre els seus temes hi hagi res extraordinari”, dit pel mateix Larkin.

Després d’un parell de novel·les publicades a la postguerra —i del seu suport a Kingsley Amis en la redacció de Lucky Jim—, la vocació literària de Larkin es va concentrar en la poesia: quatre títols al llarg de tres dècades. Són 117 poemes, dels quals Marcel Riera n’ha traduït 85. En lloc de completar el cànon, ha afegit 45 poemes dels no recollits en volum, entre els quals n’hi ha algun de tan important com ‘Aubade’ —una reflexió davant la mort d’algú mancat de fe—. Tant se val, perquè Larkin, abans que de llibres, és sobretot un autor de poemes, molts dels quals —cadascú té els seus— restaran en la memòria del lector per a tota la vida.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS