LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona’, de Josep Plantí: El cas dels catalans

L'obra de Plantí no és només una crònica històrica sinó que té una clara voluntat política

“L’últim Estat peninsular que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya”. 
“L’últim Estat peninsular que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya”. antoni estruch

L’últim Estat peninsular de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya; i el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles”. Aquesta contundent frase del president republicà Manuel Azaña ve a constatar que, malgrat el seu nom, la Guerra de Successió va ser alguna cosa més que una disputa sobre testes coronades. Sense caure en anacronismes, les “llibertats” citades es referien a una tradició de pacte entre el monarca i les Corts que servien de barrera a l’onada absolutista, i a la potencialitat perquè aquestes últimes, a més dels estaments privilegiats, anessin incorporant progressivament a la puixant burgesia i, amb totes les cometes del món, prenguessin un caràcter més representatiu, a més de decantar-se per una determinada aposta econòmica.

Precisament, Josep Plantí (Barcelona 1681/1682 - Milà 1743) va sobresortir pel seu compromís amb aquest projecte durant el convuls segle XVIII. Com explica l’historiador Agustí Alcoberro al seu pròleg, el jurista barceloní va personificar al llarg de la seva trajectòria i de la seva obra —ja el 2009 el duet Alcoberro & Martí Duran signaven Josep Plantí (Barcelona, 1681 - Milà, 1743): El Principat de Catalunya (Rafael Dalmau)— un programa polític definit pel seu republicanisme —entès com la superioritat del bé comú i del bon govern—, patriotisme —protagonitzat per una ciutadania activa— i humanisme — d’empelt cristià—. Acabada la guerra i com molts d’altres, va emprendre el camí de l’exili i, a l’ombra de l’abans arxiduc i ara emperador Carles VI, va seguir treballant tant pel seu rei a la Reial Audiència de Sardenya i al Senat de Milà, com per una causa que a Viena encara es tenia ben present: fins al 1725 no es renunciaria a la corona espanyola, i fins al 1736 es va mantenir el Consell Suprem d’Espanya.

S’esforça per injectar coherència a les institucions catalanes i denunciar les injustícies i els abusos dels borbònics

La recuperació en edició bilingüe —amb l’erudit original llatí encarat, com és costum a Adesiara, a l’excel·lent traducció de Duran— de La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona (l’historiador Joaquim Albareda n’havia ofert una primera versió catalana el 2005) ens permet accedir a un text en molts moments brillant formalment. Amb un to que cerca empara en Virgili i ressons d’epopeia tràgica, basteix un impressionant aparell crític ple de referències clàssiques, bíbliques, històriques i jurídiques, així com de referències documentals i analogies diverses.

Amb tot, el més rellevant és sens dubte el contingut, atès que som davant d’un llibre amb una clara voluntat política. No es tracta només d’una crònica històrica o centrada en els fets bèl·lics, com succeïa a l’anònim poema èpic, també en llatí, Barcelona atacada pels francesos (Adesiara, 2014). D’aquí que Plantí s’esforci tant per injectar coherència en les decisions i els comportaments de les institucions catalanes, com per denunciar les injustícies i els abusos practicats pels borbònics: “Un país que abans era honorat amb el nom de «principat», ara era considerat una província d’Espanya, i la menys important i tot”. L’objectiu últim era substanciar una interpretació del passat i un projecte de futur alternatius als imposats per Felip V. Conscient del component discrecional de fronteres i aliances, el jurista català sempre va mantenir l’esperança que “el cas dels catalans” pogués tornar a estar sobre la taula.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS