Les tres estades de Walter Benjamin a Barcelona

El pensador va deixar constància en els seus escrits de l’arribada d’una avantguarda captivada per una pulsió de transformació

De camí a Nàpols i Eivissa, Benjamin va passar per Barcelona tres vegades.
De camí a Nàpols i Eivissa, Benjamin va passar per Barcelona tres vegades.carles ribas

Segons Walter Benjamin, la mirada pot identificar certs “racons profètics”, indrets que tenen el poder de deixar entreveure el futur, on sembla que “tot el que ha d’arribar ja hagués succeït”, deia. Si això és així, el període d’entreguerres —com la mateixa figura de Benjamin, visionari, avisador del foc futur— és un “racó profètic” de la nostra història contemporània: un temps de certa esperança, embogit per la por i els desitjos.

En aquella època, Benjamin, detectiu salvatge a la recerca de pistes del passat, trobador del que encara no és, va deixar constància en els seus escrits de la imminent fragmentació de la realitat, quan la idea d’ordre dona pas a una de nova i explosiva: el trencament amb el món vell i l’arribada d’una avantguarda captivada per una pulsió de transformació. Darrere les seves lents —llums llargues que il·luminen una mirada polièdrica—, Benjamin dibuixa un futur propulsat per les certeses en la sistematització, la tècnica i el progrés. Un nou món d’una complexitat microscòpica inextricable, podria dir un jove Josep Pla.

Benjamin, un dels pensadors més influents del nostre present, camaleó trist amb el superpoder de predicció —el motor del seu caminar no són les cames sinó els seus ulls indòmits—, vagabund dislèctic, és un prodigiós apuntador d’itineraris de vida quotidiana, d’allò popular, de vulnerabilitats i de trames urbanes, encara que no sabia utilitzar els mapes. I seguint el seu rastre descobrim que algunes de les travessies el van portar a Barcelona, ciutat de pas, tres vegades.

El primer cop va ser de camí a Nàpols, durant tres dies, entre finals d’agost i principis de setembre de l’any 1925. Rebuscant, investigant, sabem que de la ciutat li va cridar l’atenció “l’exotisme simple de les nines barcelonines, que en comptes de cor porten una boleta de sucre al pit”, i pensem que potser n’hi va regalar una al seu fill Stefan Rafael. Probablement també li van cridar l’atenció les targetes turístiques. Durant la infantesa la seva àvia viatgera li regalava postals de tots els llocs que visitava. “Sense cap mena de dubte, cap llibre d’aventures m’ha influït tant en la meva afició a viatger com les targetes postals amb les quals ella m’obsequiava abundantment durant els seus llargs viatges”, va confessar.

Pornografia vora el port

Vagabund dislèctic, és un prodigiós apuntador d’itineraris de la vida quotidina, d’allò popular

En una carta escrita a Nàpols el 25 de setembre de 1925 al seu amic Gerhard Scholem, Benjamin descriu Barcelona com “un port tumultuós que imita encertadament en petit els bulevards de París”. “He caminat per tot arreu, he pogut veure cafès i bars populars en racons molt amagats abandonant-me en part als meus vagarejos perseverants”, continua. I li diu també: “A tots els llocs on he estat, he vist cafeteries i barris de classe treballadora en zones extremadament allunyades, en part perquè anava allà on em portava el meu constant serpenteig”. No ho sabem, però és probable que el seu passeig predilecte fos la Rambla, paradoxal camí vell i novíssim, escenari natural dels rebutjats i els perduts, veritables protagonistes de la història humana, segons el berlinès.

Caminant i mirant, en veure un grapat de revistes pornogràfiques i novel·les eròtiques als quioscos de la Rambla, Benjamin escriurà després un article titulat “El monopoli estatal de la pornografia”, publicat el 9 de desembre de 1927 a la revista Die literarische Welt. En aquest text, parlant dels quioscos, Benjamin explica que “qui ronda pels carrers de Barcelona es troba voltat d’aquestes bigarrades construccions exposades al vent”, i apunta com en els catàlegs eròtics es poden trobar signatures d’autors “respectats i fins i tot escriptors de la categoria de Gómez de la Serna”. Diu que les revistes pornogràfiques van plenes de “noms afectuosos i noms mercantils, renecs i juraments, fórmules de devoció i obscenitats”, i parla del “potencial d’energia per mitjà de la qual impulsar la dinamo de l’acte creatiu”. Llavors imaginem l’espurna del cervell de Benjamin centellejant al sol mediterrani quan exposa una proposta: la “reivindicació d’un monopoli estatal de tota la pornografia i la socia­lització d’aquesta considerable força d’energia”, per convertir aquest popular gènere “en una reserva exclusiva de la flor i nata dels poetes eminents”, ampliant les seves tasques amb finançament públic i reconvertint el poeta en un “fontaner d’una babel nova i confortable”. Entre les runes de l’idioma, la idea del jueu errant és avivar i enriquir la llengua —i potser, qui ho sap, també la vida sexual d’aquells vells anys vint— alliberant-la de girs rudimentaris i expressions destraleres.

Més enllà de la boutade, l’article és un pensament-raig eminentment benjaminià, aquella “capacitat de mirar i, a partir d’un petit detall, elaborar pensaments o elements filosòfics originals i d’altíssima volada”, reflexio­na Rossend Arqués, professor de Filologia Francesa i Romàniques de la UAB i traductor al català de l’article esmentant, publicat a Saber, dirigida per Josep Ramoneda, l’any 1986.

Frenètica humanitat

Benjamin torna a Barcelona per segon cop l’abril del 1932. Surt d’Hamburg a bord del vapor de càrrega Catània, i espera a la ciutat uns dies fins a agafar el vaixell cap a Eivissa, on portarà una vida frugal, sent un dels primers alemanys a sentir-se radicalment lliures i bruns vora el mar balear. En un relat titulat ‘El mocador’, ens deixa una imatge d’aquella segona estada: “Reunint a través dels prismàtics els diferents aspectes de la imatge sens dubte incomparable que Barcelona ofereix des del vaixell, creia haver trobat la resposta per a aquella pregunta. El sol baixava sobre la ciutat i semblava fondre-la. La vida ja s’havia retirat, ficant-se als grisos intersticis entre el fullatge dels arbres, el ciment dels edificis i la nua roca de llunyanes muntanyes”.

A Barcelona torna per tercera vegada el 1933, quan el 5 d’abril marxa de París en tren i arriba a la ciutat per quatre nits, novament de pas cap a Eivissa, en aquest cas acompanyat pels seus amics Jean i Guyet Selz. En una carta dirigida a Inge Buchholz, del 25 de juny de 1933, Benjamin explica: “Des que vaig sortir de Barcelona i fins ara no he tingut ocasió d’interessar-me pel cinema, el teatre i coses així. Allà, però, vaig assistir a representacions en una taverna que era un saló de ball que a la vida hauria imaginat i que no et descriuria mai. Només et recordo la famosa ‘lluita de boxa entre senyores’ durant la inflació. Un es pregunta com és possible una cosa així, i, en veritat, es respon: ‘es tracta d’una ciutat de port’”. Més tard, Jean Selz també rememorarà aquella estada quan diu: “Passàvem les nits al Barri Xino, que encara era l’extraordinari Barri Xino d’abans de la revolució espanyola. Una humanitat frenètica omplia els cabarets, avui desapareguts”, en el seu llibre Viaje a las islas Pitiusas, assenyala Carmen Rodríguez, historiadora de l’Art i professora a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Segons Rodríguez, podríem deduir que al Xino Benjamin i els Selz van visitar els cabarets Sacristà, Criolla i Sevilla. I imaginem de nou el pensador itinerant, de nit, envoltat de fum i alcohol, entre converses impossibles, propulsades per idees amenaçades i ridiculitzades a la llum del dia.

Set anys més tard, el setembre del 1940, quan Europa va quedar enfosquida pel mantell negre de la guerra, a 173 quilòmetres de Barcelona, a l’Hotel de Francia, a Portbou, després de sopar i demanar cinc gasoses amb llimona, el jueu alemany no va tenir forces per fugir, per mirar o pensar. I es va matar, en una de les morts més simbòliques del segle XX, un temps enfurismat de símbols i de morts.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS