‘Història mítica de les Terres de l’Ebre’, de Joan de Déu Prats: Lo riu és mite
D’aquest tipus de llibres en sortim una mica més savis i amb el món renovadament reencantat
Amb el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1976, Joan Perucho aplicava l’ànsia enciclopedista del Segle de les Llums a la zoologia fantàstica catalana. El text, defensat davant l’estupor divertit dels acadèmics, era una mescla equilibradíssima d’erudició i de meravella; meravella per tot allò que la raó no acaba d’explicar-se i que la nostra imaginació magnifica.
Amb una actitud igualment perutxiana, el 2017 l’escriptor Joan de Déu Prats (Barcelona, 1962) i la il·lustradora Maria Padilla (Barcelona, 1984) van enllestir un llibrot excepcional que, amb el títol d’El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, compendiava el farrigo-farrago d’anècdotes i rondalles protagonitzades per tota mena d’éssers enigmàtics; des dels menairons fins a les dones d’aigua, passant per l’Home dels Nassos o el Papu del Pirineu. Les il·lustracions eren plenes del misteri i del temor respectuós que les bèsties fantàstiques han d’infondre a la ment humana.
La bona compenetració de Padilla i de Déu Prats ha prosperat amb una colla llarga de llibres, l’últim dels quals és Història mítica de les Terres de l’Ebre (Comanegra, 2022). Aquí les imatges cedeixen terreny al text. Potser és la netedat del blanc i negre, però les il·lustracions no atien la imaginació com feia el preciosisme assolit a El gran llibre. Aquí mana el text i el curs que s’ha proposat seguir: el destí de l’Ebre a Catalunya i l’efecte que ha tingut en el paisatge mític dels seus pobladors (dels prehistòrics i dels d’aquesta banda dels segles).
Tractant-se d’una recopilació de mites i llegendes (això és, de la literatura que desperta el paisatge), el llibre estava obligat a buscar el sustent i la fiabilitat de la geografia, la història i l’antropologia. De Déu va lligant episodis històrics (posem per cas la presència de l’Orde del Temple) amb descripcions orogràfiques (els Ports, per exemple); ara llegim una corranda (sobre un bandoler, Lo Roget d’Ascó) o sabem de l’existència (llegendària, s’entén) d’en Camunyes, “criatura cruel i espantosa que menjava carn humana”; tot plegat reclama l’apunt costumista, i De Déu ens recorda que els terraltencs tenien el bon hàbit d’espantar “la quitxalla revoltosa amb la facècia de la Setrilla, una càntera vella amb dos forats que feien d’ulls i un llum d’oli encès dins”. Meravellós. Moltes de les tradicions i contalles de la zona venen de lluny i l’autor no oblida el solatge dels ibers i els romans, els àrabs i els amazics (sobretot perquè la toponímia ho crida als quatre vents: l’Aldea, Alfama, Alfacs, Alfarràs, Massaluca, la Ràpita, Vinebre, etc.).
És evident que el riu que dona sentit a aquestes pàgines no és el mateix que el d’uns anys enrere (perquè no et pots banyar dos cops al mateix riu i perquè l’impacte de la crisi climàtica és innegable) i De Déu adverteix diverses vegades que el delta de l’Ebre s’arronsa i hi ha molt a perdre per culpa d’aquest desastre ecològic.
En la mateixa línia, prèviament, De Déu i Padilla ja havien publicat Història mítica del cap de Creus (2019). O sigui, d’aquest segon llibre en sorgeix una sèrie. Esperem que, allargant-se, no s’arraconi al Principat, sinó que sàpiga seguir cap al Regne de València, visitar el Matarranya aragonès, saltar a les Balears o travessar el Pirineu. Sobretot perquè fa gust que d’aquest tipus de llibres en sortim una mica més savis i amb el món renovadament reencantat.
