LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Galvany i el Cavaller Verd’: Aventures fantàstiques i realitats quotidianes

Lola Badia ha posat en prosa ‘Galvany i el Cavaller Verd’, el poema narratiu anglès de finals del segle XIV, per demostrar que sense les traduccions no existiria la literatura universal

Galvany és un conte artúric amb aventures del regne de Camelot. 
Galvany és un conte artúric amb aventures del regne de Camelot. 

Quan el cavaller Galvany, el nebot del rei Artús, cavalca per boscos i muntanyes a la recerca de la ignota Capella Verda, el lloc on ha de comparèixer per complir amb el repte compromès al feroç desconegut que la nit de Cap d’Any va irrompre en el sopar de la Taula Rodona i el va desafiar amb una juguesca altament macabra, ha de lluitar amb dracs, amb llops, toros, ossos i senglars, amb ogres, “que l’empaitaven costes amunt”, “amb homes salvatges que vivien entre roques pelades”, i “a cada gual, a cada riu, s’hi trobava un enemic que l’instava a lluitar per tenir franc el pas”; el poeta anònim que escriu Galvany i el Cavaller Verd —el poema narratiu anglès de finals del segle XIV que ara Lola Badia ha posat en prosa per demostrar que sense les traduccions no existiria la literatura universal—, però, prescindeix de contar les meravelles amb què l’heroi es topa arreu, i de seguida informa que “no era lluitar el que l’acovardia, era molt pitjor l’hivern, quan l’aigua clara i freda que queia dels núvols es glaçava abans d’arribar a la terra esblaimada”, i que “mig entumit per la calamarsada, dormia dins de l’arnès nit rere nit entremig de roques nues, mentre ressonaven els rius gèlids que s’escorrien dels cimals i feien caramells esmolats on ell era”.

Abans el lector ha pogut contemplar com el Cavaller Verd, després de deixar-se tallar el cap amb una destral, el recull de terra i se’n va tan tranquil·lament com si això no fos res prodi­giós, però també ha tingut el goig d’assaborir un passatge on els cicles naturals de les estacions se succeeixen —des d’“els vents suaus de l’estiu” fins a “la lluna de tardor”— tan veloçment, i tan plàsticament, com li succeïen a John Wayne a The Searchers, mentre cavalcava sense rumb a través de praderes nevades i erms radiants de sol. La imatge de l’home solitari en un món hostil deu constituir el nucli de la majoria de ficcions existents, però tant l’anònim poeta del segle XIV com John Ford no s’obliden de col·locar els seus personatges en uns mons de minucioses realitats quotidianes.

Galvany i el Cavaller Verd és un conte artúric que no pot desdenyar la presència de les aventures fantàstiques que fecunden el regne de Camelot, el desenrotllament de la força arcaica de la violència, la creació de personatges tan enigmàtics com el contrincant de Galvany, que sembla sorgir d’un misteri a mig camí entre la crueltat i l’oníric, i que exigeix a l’heroi proves d’intrepidesa, confirmacions de fe insensata i, en el moment d’enfrontar-se a l’impossible, la paradoxa d’oblidar-se dels límits personals sense deixar, a la vegada, de vigilar-los sense treva. Una ficció d’aquesta naturalesa no pot menystenir l’amor cortès i els valors morals de la cavalleria, i Galvany, quan la nit de Nadal, en comptes de la Capella Verda, topa amb un castell on se li concedeix hospitalitat, haurà de demostrar que té ben arrelades “la franquesa i la companyonia; la castedat i la cortesia mai no l’abandonaven, ni la pietat, de totes la més bona”: de sobte, s’abandona l’errància a la intempèrie entre aiguamolls i fangars i s’entra en l’àmbit de la comèdia de caràcter amorós en un escenari de luxe i benestar.

Aleshores l’agent pertorbador de l’acció és l’obstinat intent de seducció que Galvany sofreix per part de l’esposa del senyor del castell durant els tres dies que aquest se’n va de cacera; els embolics de caire sentimental, o mental, s’alternen amb el goig físic de les espectaculars persecucions de les bèsties —unes daines, un senglar i una guilla—, que acaben cerimoniosament escorxats, com si fossin les iròniques imatges carnals del que la puresa de Galvany reprimeix, i mentrestant el lector no pot deixar de meravellar-se de la traça i la impecable saviesa amb què es va teixint l’argument: en un món d’embolics res no és el que aparenta ser, i els objectes acaben assolint —en aquest cas, un cordó de seda màgic, regal de l’esposa del senyor del castell— un alt valor dramàtic per a l’elaboració dels dos finals apoteòsics de Galvany i el Cavaller Verd. El primer és a la Capella Verda, dolorós per a Galvany perquè les introspeccions al fons d’un mateix solen revelar sempre alguna cosa difícil d’acceptar, i el segon —la faula, com si fos la figura d’un viatge, es tanca com un anell en el mateix punt on va començar— a Camelot, amb els burlescos cavallers de la Taula Rodona, que com si fossin uns postmoderns converteixen les traumàtiques experiències de Galvany en una activitat lúdica.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS