‘Lilinne i les bombolles de sabó’, de Jordi Estrada: La negra província de Flaubert

Jordi Estrada sacrifica la força de qualsevol peripècia per beneficiar l’evidència, la permanència i la necessitat d’escriure bellament a ‘Lilinne i les bombolles de sabó’

Els protagonistes són Flaubert i la seva neboda l’estiu de 1872 en una ciutat balneària del Pirineu català.
Els protagonistes són Flaubert i la seva neboda l’estiu de 1872 en una ciutat balneària del Pirineu català.

Ho deia Jean-Luc Godard a propòsit de Les vacances de monsieur Hulot: “Això és el que interessa a Tati. Tot i res. Fulles d’herba, un estel, nens, un ancià, qualsevol cosa, tot el que a la vegada és real, extraordinari i encantador”, i alguna cosa similar es podria dir de Lilinne i les bombolles de sabó, una novel·la de Jordi Estrada (Manresa, 1958) que sembla perseguir l’execució del somni de Flaubert d’escriure un llibre sobre no res. Lilinne i les bombolles de sabó, a pesar de tenir dos protagonistes clarament definits –Gustave Flaubert i la seva neboda, Caroline, de vacances a l’estiu del 1872 en una ciutat balneària a tocar del Pirineu català, un fet històricament documentat­–, és una novel·la episòdica i coral, sense cap fil conductor narratiu estructurat, i no és difícil imaginar que cada seqüència s’obrís o es tanqués amb un fos a negre perquè l’objectiu primer de Jordi Estrada seria copsar l’atmosfera festiva i una mica absurda dels períodes de vacances: Flaubert i la seva neboda s’instal·len a l’hostal, s’assabenten que una clienta ha emmalaltit, surten a fer una volta per la ciutat, s’aturen al Cafè Oriental, “on tots els cambrers vestien d’Aladins”, parlen “de tot i de res” i revisen “el pla de vacances per als propers dies” –“fer salut no estava renyit amb fer turisme”–, al vespre sopen al menjador de l’hostal i tot seguit es retiren a les seves estances. No s’esdevé res d’insòlit en aquest primer capítol, ni tampoc en els següents, com si Jordi Estrada prescindís a consciència de la necessitat de contar una història i absolutament tota la maquinària narrativa, d’una potència molt eficaç, se sustentés en exclusiva en l’estil, en la il·lusió de crear passatges d’una alta temperatura estètica per a goig del lector que es deixi arravatar, per exemple, per les coses vistes en moments com aquest: “La missa de migdia era per als senyors, locals o forasters. A diferència de la missa primera, freqüentada per la plebs, en aquesta s’hi tocava l’harmònium, les campanes repicaven amb més gatzara i, a la sortida, noies comandades per les priores repartien somriures i clavells frescos entre els fidels, que responien al gest fent un donatiu o una barretada. Els fiacres i els cabriolés s’esperaven en filera, però la majoria de missaires preferia tornar a casa a peu, tot lluint companyia i models pel centre de la petita ciutat, ple a vessar de badocs fent el vermut”.

L’autor sembla perseguir l’execució del somni de Flaubert d’escriure un llibre sobre no res

A Lilinne i les bombolles de sabó no és que no hi passi res: l’aigua de les fonts i dels rius està infectada, els estiuejants emmalalteixen sense que cap autoritat local en precisi les causes, s’esdevenen uns quants crims, arreu hi plana “un ambient enrarit, d’inquietud i d’expectació”, a la neboda se li revela una altra manera d’estimar, i Flaubert vagareja per la ciutat balneari, com un Maigret apàtic que no volgués resoldre cap misteri, fixant-se minucio­sament en la psicologia dels gestos i obtenint evidències sobre les aparences que permeten viure en pau als habitants del poble, l’atmosfera callada i pesant, plena de rancúnies i enveges, que influeix específicament en la conducta dels veïns, una vida tancada sobre ella mateixa, com si fossin els habitants d’una província negra: tothom es coneix i s’espia i tot se solu­cio­na al voltant dels murmuris i els rumors, de les calúmnies i els odis dissimulats, de les passions més petites i vils, d’uns embolics supremament recargolats que solen magnificar les insignificants aventures orquestrades des de la part fosca del poder local. La gràcia de Lilinne i les bombolles de sabó, però, no rau tant en la denúncia de la imbecil·litat del món, en la narració de com un imprevist pot venir a pertorbar l’ordre dels imbècils, com en l’heroica honestedat de Jordi Estrada, que sacrifica la força de qualsevol peripècia per beneficiar l’evidència, la permanència i la necessitat d’escriure bellament.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS