Cercles concèntrics
La Segona Perifèria arrenca amb el descobriment d’una veu nova, amb l’aposta per una veu en procés de consolidació i per una altra de consagrada a escala planetària
Neix una nova editorial independent, es diu La Segona Perifèria i és un projecte de Miquel Adam. Abans d’instal·lar-se per compte propi, l’amo ve de treballar a Laertes, Labreu, Edicions de 1984 i Ara Llibres. Són disset anys fent diversos papers a l’auca: premsa i comunicació, edició, cacera de drets, descoberta de talents i consolació d’escriptors desanimats.
Fa una dècada, segons el cas una mica més, que a Catalunya es va produir el boom de les editorials independents. L’any 2011 naixia Raig Verd i el següent Males Herbes i Periscopi. L’Altra ho feia el 2014. És veritat que hi ha precedents, per exemple de l’any 2007 (Fragmenta i Adesiara), o com el cas de Labreu, del 2004, una de les deganes d’aquesta descentralització en la qual Adam hi va criar pell dura durant un lustre.
No és cap secret que els títols inicials funcionen a la manera d’una declaració d’intencions, enllà de com progressi el segell. La Segona Perifèria arrenca amb el descobriment d’una veu nova, amb l’aposta per una veu en procés de consolidació i per una altra de consagrada a escala planetària. Per aquest ordre tenim Divorci i aventura, de la barcelonina Leticia Asenjo, una sàtira blanca i conciliadora sobre les vicissituds afectives d’una divorciada de mitjana edat; tenim Tot demana salvació, de l’italià Daniele Mencarelli, mirada tendra però punxeguda al voltant de la salut mental, com es tracta, quines foscúries de la humanitat il·lumina; i tenim Set anys de plenitud, de l’israelià Etgar Keret, un dels millors llibres d’aquest autor extraordinari.
Traduït arreu, Keret, que també fa de guionista i de director de cinema, és autor tant de ficció com de no-ficció. En qualsevol cas, però, la seva literatura sempre és la mateixa, un còctel de desencant lúcid, de dislocació i desubicació fecundes, d’intel·ligència amarga i alegre, un mordaç quan hereta tradicions, un juganer quan imagina i un jugador quan descriu la realitat: un jueu de dalt a baix, en resum.
Llegint Set anys de plenitud es podria dir que Keret ha estat posseït per la desolació cantelluda i divertidíssima d’un altre desplaçat permanent, de cap i de cos, el rus exiliat als Estats Units Serguei Dovlàtov. No deu ser casualitat que fos gràcies al trípode format per Adam amb la gent de Labreu i el traductor Miquel Cabal, que a Catalunya ja portem més de deu anys devorant feliçment cada llibre de Dovlàtov i que ara, com si es tanqués un cercle editorial, puguem començar a fer-ho amb el gran Etgar Keret.
