EN POQUES PARAULES

Carme Portaceli: “Un teatre públic ha de ser una porta al món”

Des del 2021, la directora escènica valenciana està a càrrec de la programació del Teatre Nacional de Catalunya

El 2021, Carme Portaceli (València, 1955) va assumir la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), un càrrec que ja havia ocupat al Teatro Español. Entre les fites més recents de la seva trajectòria destaca l’adaptació de La casa dels esperits, d’Isabel Allende.

Què va fer que volgués dedicar-se al teatre?

M’agradava somiar creant mons i explicant històries amb la realitat. Vaig començar fent cinema, però quan vaig tenir l’ocasió de dirigir actors per a l’escena, em va semblar màgic, em va semblar que la transformació de la realitat, la creació d’un món del no-res, des de l’abstracció per treballar el més concret... això és brutal. I que passi així, com la vida... Brutal.

Quina és la clau per traslladar amb èxit a l’escena un llibre universal com La casa dels esperits?

Doncs suposo que posar-te dins del món d’Isabel Allende, navegar per allò que l’autora vol explicar, comprendre, des de tu mateixa —que és l’única manera de fer-ho, perquè no pots deixar de ser el que ets— què és exactament i filosòficament aquest món que ella explica. Com s’uneixen aquestes dues famílies tan diferents, com s’acoblen, qui s’acobla finalment, quin és el fil ideològic que hi ha guiant tots els fets, això és molt important perquè tot és ideologia, és una manera de veure la vida o una altra.

Crec que Anna Maria Ricart Codina i jo hem comprès una cosa essencial d’aquesta fabulosa novel·la, i això ens ha permès arribar al cor dels espectadors de tots els teatres que hem visitat que s’aixecaven cridant “bravo!” i plorant cada funció. El cant a la vida i, per tant, a la reconciliació és una cosa que ja guia la història des del principi. Les dones de la família Del Valle imposa, sense imposar, la seva manera de veure la vida perquè fa tothom més feliç.

Què ha aportat com a directora del Teatro Español i què aportarà a les regnes del TNC?

Allà on he anat he promogut la paritat i la diversitat, i això sempre és obertura de ment. Per mi un teatre públic ha de ser una porta al món.

Què li ha ensenyat la vida que no hagi pogut aprendre del teatre?

Crec que van molt junts en el meu cas, i suposo que en totes les persones que exercim aquesta professió: sent dona, obrir-se camí en una professió, la direcció, que pràcticament era només masculina quan jo vaig començar, no era gens fàcil. Ja podreu imaginar que un sol error era suficient per invalidar qualsevol èxit; això en el cas que algú hagués desviat la mirada cap a tu per veure què havies fet.

He treballat a fons en el que creia i la lluita en solitud per llaurar el meu camí ha resultat un valor positiu en què la renúncia no existeix.

Jo soc una tossuda flexible (el meu equip riu quan els ho dic); no em preocupa en absolut rectificar, però si tinc una visió clara sé que ha de ser així.

Hi ha alguna obra que encara tingui pendent de dirigir?

Ja sabeu que no podem dir res del futur fins que no es presenta als papers o online... Però és clar que sí, tinc diverses coses que em fan una gran il·lusió dirigir. N’hi ha una en especial que, avui més que mai, s’ha convertit en un repte i cal fer-la millor que mai. Però no us dono títols, no puc donar-los. Ja ho sabreu.

Quin director/a de teatre poc conegut al nostre país recomanaria?

Hi ha gent molt bona avui dia per allà fora i que no són coneguts perquè encara no pertanyen als llimbs dels divos (i ho dic en masculí). Séverine Chavrier és una directora francesa de qui jo faré una estrena mundial al TNC i que em sembla una directora amb un món molt interessant. Sharon Eyal, israeliana, que també ve al TNC, pot ser que sigui una de les coreògrafes més potents i interessants d’avui dia. Manuela Infante, a qui també m’he emportat al TNC i a qui em vaig emportar al seu dia a l’Español, una jove dramaturga i directora xilena extraordinària... la coreògrafa marroquina Bouchra Ouizguen... Hi ha homes també, però d’ells ja se n’ocupa la resta del món.

Quin ha estat l’últim llibre que li ha agradat?

Gala-Dalí, de Carmen Domingo. La vida mentirosa de los adultos, d’Elena Ferrante.

I un que no hagi pogut acabar?

¡¡No ho diré, que em maten!!!

Quina és la pel·lícula que més vegades ha vist?

Antonia, de Marleen Gorris, una impressionant pel·lícula de 1995.

Si hagués d’utilitzar una cançó com a autoretrat, quina seria?

¡¡Uffffff!!! Stars, de Nina Simone.

Quin esdeveniment històric admira més?

N’hi ha alguns que m’emocionen, però potser el que més m’ha afectat pel seu impacte social és el Me Too. El fet que dones tan conegudes arreu del món donessin suport a les denúncies d’agressions i assetjaments sexuals, una pràctica que es considerava normal en la nostra societat i contra la qual no podíem fer pràcticament res (i encara és molt complicat, com ho veiem constantment en les sentències judicials en què la víctima continua sent la culpable), ha fet avançar molt la lluita pels drets de les dones (encara no aconseguits ni de lluny) i ha fet que ens posin moltes dificultats en l’avenç cap a la igualtat. L’única revolució del segle XX, la revolució de les dones, ja sabem que no serà fàcil, que no ens ho posarien gens fàcil.

Si no hagués sigut directora de teatre li hauria agradat ser...

Directora d’orquestra o metgessa.

A qui donaria el pròxim Premi Nacional de Teatre?

No puc contestar, perquè hi ha tantes persones que s’ho mereixen, amb trajectòries tan importants, que em semblaria injust dir-ne una i no una altra.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS