REPORTATGE

Postil·les a ‘El fill del xofer’

Un any i 70.000 exemplars després, el retrat de les clavegueres de l’Estat del 1978 a Catalunya a partir d’Alfons Quintà creix amb matisos, un còmic i una adaptació audiovisual

Pla llegint la carta amenaçadora del jove Alfons Quintà en el còmic 'El fill del xofer', que treurà Norma Editorial.
Pla llegint la carta amenaçadora del jove Alfons Quintà en el còmic 'El fill del xofer', que treurà Norma Editorial. j. p. garcía
Más información
L’obsessió i la necessitat

Des que vaig escriure El hijo del chófer / El fill del xofer, he rebut molts missatges de lectors que volien explicar-me la seva relació amb Alfons Quintà. Trucades i dinars, correus electrònics o comentaris a les xarxes socials. La majoria de vegades prenia nota del que em deien, d’altres ho retallava i copiava per guardar-ho a la carpeta de l’ordinador on conservo els documents que em van servir per escriure el llibre. També s’han publicat articles amb noves dades...

Què havia de fer amb aquest coneixement nou? No tenia gaire sentit reescriure la novel·la de fets reals perquè res del que es deia invalidava l’argument, però tampoc volia arraconar la nova informació sobre un personatge que, de fet, tampoc sento que sigui només meu, sinó que la biografia de la seva maldat em va servir per proposar una conversa que no s’ha interromput sobre la construcció del poder a l’Espanya del 78. Esperava que hi hauria un bon pretext per seguir perfilant la imatge del periodista i aleshores sí, després d’un lustre, podria desempallegar-me de la seva ombra. Ara que ha transcorregut un any, potser hagi arribat aquest moment.

Llançador de ganivets i fletxes 

Al final de la presentació del llibre a Girona, un lector se’m va acostar per explicar-me una anècdota infantil de Quintà. Un dia, quan era petit, van deixar a càrrec seu l’avi matern —Alfonso Sadurní, el qui explica la tria del seu nom—. Aleshores, el nen l’hauria lligat a una cadira i li hauria llançat ganivets.

No és res gaire diferent del que explicaria una veïna de l’edifici del carrer Nou, on vivien: Alfons tenia un arc de fletxes reglamentari i, des del balcó de casa, disparava a les persones que miraven els aparadors de les botigues.

No sorprèn gens que el nen fos motiu de preocupació pels pares, Lluïsa Sadurní i Josep Quintà, que a Figueres tothom sabia que es dedicava al contraban. “Tot s’enfonsaria si el noi no tirés endavant”, deia el 1959 per carta Jaume Vicens Vives al seu amic i professor Santiago Sobrequés demanant que aprovés el fill Quintà. En aquella època, quan tenia 16 anys, ja era habitual veure’l pel centre de la ciutat passejant-se ostentosament agafant pel braç “dones del carrer de la Jonquera” (expressió usada a Figueres per referir-se a les prostitutes).

Más información
Els secrets de Quintà
Alfons Quintà, l’ogre del president

Un exhibicionista sexual

“En Quintà no s’explica si no expliques la seva vida sexual”, em va dir l’historiador Enric Ucelay-DaCal asseguts al bar Velódromo de Barcelona. Al digital Naucher Global, Joan Cortada va publicar un comentari del llibre, glossant la relació que havia mantingut amb Quintà quan cap a 1963 tots dos estudiaven a l’Escola Nàutica. Subratllava que Quintà era diferent de la resta de companys. No només per la calvície incipient en un nano de vint anys, o no només perquè fos l’únic que tenia cotxe, diners. Era estrany perquè parlava com un anarquista actiu —al cap de poc el van detenir acusat de propaganda il·legal— i també perquè els ensenyava fotografies de la seva parella despullada. O això els deia. Hi ha un exhibicionisme estrany, obsessiu, en la vivència del sexe de Quintà. Cosa que explica que grapegés la seva parella en públic, a tocar d’un bar de la Generalitat. O que en una entrevista de feina el portés a preguntar a un jove periodista si podria follar en anglès o francès. O que fes que un pare l’amenacés de trucar a la policia si seguia assetjant la seva filla periodista. I, sobretot, hi ha el comprador de pornografia compulsiu.

La mentida i la violència masclista van ser constants de la personalitat de Quintà, com recullen les vinyetes.
La mentida i la violència masclista van ser constants de la personalitat de Quintà, com recullen les vinyetes.j.p. garcía

A finals dels noranta, quan ja havia començat la seva decadència professional, cada setmana anava a l’últim quiosc de la Rambla. Havia encarregat revistes de pornografia d’importació. Les comprava per temàtiques. Les posava dins d’una bossa sedosa i pagava puntualment el dineral que li costaven. El quiosquer li havia posat un sobrenom: el Jutge. Durant anys les va anar acumulant a una habitació del seu pis. Muntanyes de revistes pornogràfiques. Un dia, un lampista va anar a fer-li una reparació. Quintà va haver de sortir una estona de casa i li va posar una condició. Que de cap manera obrís aquella habitació. Pocs minuts després que tanqués la porta, el lampista no va resistir la temptació. Pornografia i joguines sexuals. Encara hi eren quan va morir. Un llibreter de vell estava fent una valoració del contingut i quan ho ha veure va sortir cames ajudeu-me del pis.

L’únic matrimoni d’Alfons Quintà va durar poc i va acabar malament. La seva dona va assumir el seu lesbianisme i ell, amb la masculinitat ferida, va demanar a companys del Tele/eXpres que testifiquessin per obtenir oficialment la nul·litat. La va aconseguir. Poc després, Manuel Ibáñez Escofet, director del diari, el va despatxar. Abans d’obtenir una nova feina estable, Quintà es va acollir a una bossa d’ajuda als aturats de la Asociación de la Prensa. La condició era treballar a la Hoja del Lunes. Col·laboraria a la secció d’Esports per obligació, per assegurar-se aquells diners. A la redacció ja sabien què faria una vegada li donessin el sobre: anar al carrer de Robadors a gastar-se’ls amb prostitució.

Anarquista, maoista, periodista

A mitjan dècada dels setanta, Quintà es comença a fer un nom reconegut des de Ràdio Barcelona. El director de —Manuel García Terán— el va recomanar a un parent seu que era editor de revistes. “Està boig”, va dir a Antonio Cuesta, propietari d’Ediciones Cutor, “però farà allò que necessites”. Cutor publicava revistes dedicades a medicina, art o col·leccionisme, finançades sobretot per laboratoris farmacèutics. Allà, Quintà tenia un jove Enric Canals (que acabaria essent director de Televisió de Catalunya) com a corrector de proves, o Jordi Guiu (professor de Ciències Polítiques a la UPF) com a col·laboradors. Guiu recorda que totes les portes de grans figures de la cultura se li obrien per entrevistar-lo quan deia que hi anava de part d’Alfons Quintà. A la redacció, Quintà tenia despatx i sobretot trucava. Trucava tantíssim que fins i tot va dir a l’empresari que amb la despesa que feia de telèfon més valia que no li paguessin el sou.

Comprador compulsiu de pornografia, Quintà anava en cotxe oficial a fer entrevistes de feina

Així, a cop de telèfon, va aconseguir informació de polítics que publicava al setmanari Guadiana de Madrid. Eren converses que barrejaven cortesia i assetjament, que desconcertaven a qui estava a l’altre costat de la línia. “Jo mateix vaig tenir amb ell algunes experiències inquietants”, ha escrit el periodista Jaume Fabre: “M’han deixat la sensació que utilitzava mentides i trucs deslleials per obtenir dades difícils d’aconseguir d’una altra manera”.

Si durant un temps algú deia que potser era anarquista, després ell es va presentar com a maoista. Es va fer córrer la brama que era agent de la CIA. A la vegada també es deia que militava al Moviment Socialista de Catalunya. Al congrés fundacional del PSC (Congrés) es passejava per la zona dels militants, llegint la documentació interna del partit com si en fos membre. Quan es va demanar a la premsa que sortís, perquè començava una sessió només per delegats, ell no va marxar: el van trobar amagat a una de les tribunes del Casino del Poblenou.

Durant els primers mesos de 1976, dia sí dia també parlava amb Juan Luis Cebrián del projecte d’un nou diari des del despatx d’Ediciones Cutor. A El País Quintà esdevindria un dels periodistes més influents de la Transició a Catalunya, una posició que va consolidar quan va ser nomenat director del projecte de TV-3. Els periodistes de la seva generació, quan havia de fer una entrevista per seleccionar el personal, quedaven parats quan el veien baixant del cotxe oficial. Era un home del poder català.

Un dia truca a la periodista Rosa Maria Calaf. Li diu que ha obtingut un bon resultat per entrar a treballar a la televisió, però que no la contractaran. Quintà l’ha vetada. La jove periodista Laia Gomà, filla del filòsof Francesc Gomà, nebot del cardenal, podria usar les seves influències perquè s’ha guanyat la plaça i necessita la feina, però no ho vol fer. Quan ho explica li diuen que ho parlaran amb Quintà, i quan Quintà sent el seu nom reacciona amb còlera. Conductes habituals de Quintà, entre la còlera i el menyspreu.

“Més et valdria que no treballessis tant i callessis”, li va etzibar a la documentalista Adela Alós quan aquesta va tornar d’un curs de formació a París. Li havia dit a Quintà que el curs havia estat fluix, les matèries mal organitzades. I això va ser suficient perquè Quintà la despatxés. La carta d’acomiadament la va signar el 24 de maig. Adela d’Alòs-Moner va reaccionar ràpidament. Va exposar el seu cas a CCOO. L’endemà, Quintà la va haver de readmetre sense que fos necessari el judici.

Però un cas com aquest no va modificar el comportament de Quintà. Prou que ho va experimentar un dels lingüistes que elaboraven el llibre d’estil de TV-3: Ferran Toutain. En una ocasió, va sortir en defensa d’una companya a qui Quintà va acomiadar sense cap justificació professional. Des d’aquell dia, Quintà es va obsessionar amb ell. No només el va degradar, sinó que el va amenaçar, d’una manera reiterada, de mort. En algun cas, fins i tot, els companys van suggerir a Toutain que marxés de les instal·lacions per por que Quintà sortís del seu despatx i l’agredís. Ell ho va fer saber als grups parlamentaris. Ho va exposar en una reunió amb el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La resposta va ser taxativa: “No et puc garantir la integritat física”. Li va proposar de canviar a Catalunya Ràdio. Quan s’hi va incorporar, el director de l’emissora li va preguntar què havia passat. Toutain ho va explicar i l’únic comentari de resposta va ser aquest: “No em tornis a partir mai més d’aquest tema”.

Tres trets del periodista reflectits de manera consecutiva amb el vermell i el negre del còmic: el sexe, l’obsessió i la compulsió.
Tres trets del periodista reflectits de manera consecutiva amb el vermell i el negre del còmic: el sexe, l’obsessió i la compulsió.j. p. garcía

“Sobretot, no el toquis”

Ningú s’enganyava sobre com era Quintà, però ningú gosava enfrontar-s’hi fins al final. Tothom sabia que l’ogre del president era un protegit del Palau de la Generalitat. “Sobretot, no el toquis”, va dir Lluís Prenafeta a Joan Granados quan aquest va ser nomenant nou president de la Corporació Catalana. Però després del primer i últim dinar que va tenir amb Quintà, Granados havia pres una decisió. Estava boig, l’havia de despatxar. D’entrada, Quintà li va etzibar que, a la televisió, l’odiava tothom i, com que l’odiaven tant, si sabessin que estava embolicat amb una altra dona, la plantilla aniria a explicar-ho a la seva esposa.

L’endemà, una nova reunió. Quintà deia que Prenafeta li havia garantit que ell presidiria la Corpo. Marxava i tornava a entrar al despatx. “Acabo de parlar amb el president”. Farolejava. La seva última proposta va ser aquesta: Granados director general i ell seguiria de director perquè tenia un pla per escrit. Granados l’hi va demanar. Quintà l’hi va ensenyar. Granados va dir que el seguiria, perquè era molt bo, però que el seu acomiadament estava decidit. Ja podia passar per la secció de personal per recollir la liquidació. Estiu de 1984.

Del ‘Correu’ a ‘El Observador’

Durant els anys següents, fos pel que fos, el pujolisme va continuar protegint-lo. En algun moment dels últims mesos de 1984, un empresari d’aquella òrbita —Josep Lluís Rovira— va rebre una trucada del president: havia de fer un pla de sanejament i viabilitat d’El Correo Catalán, el diari del qual Pujol havia tingut un paquet accionarial considerable i a la propietat del qual havia fet entrar gent amb diners del seu entorn.

Però el Correu feia anys que anava cada cop pitjor. Rovira es va posar a treballar per elaborar un dictamen econòmic solvent, però no era ell la persona que a Presidència volien que dirigís la remodelació periodística del diari. Nova reunió a Palau. L’elegit era Quintà, que aleshores es guanyava la vida fent de jutge. Van treballar junts moltes hores, van fer viatges per conèixer diaris àgils i moderns. I finalment van presentar un projecte ambiciós. Els van donar les gràcies, però no hi havia prou finançament. Aquell projecte no va quedar oblidat en un calaix. Seria la pedra filosofal d’El Observador.

No va ser fàcil posar en marxa l’empresa. Havia de fer mal a La Vanguardia i, a la vegada, apuntalar el bloc pujolista dins de Convergència davant del roquisme, que comptava amb l’Avui. Quintà no se’n va sortir, com és prou sabut. Va ser acomiadat poc després de la publicació dels primers números. I tampoc se’l va deixar caure. Pujol va demanar a l’editor Antonio Asensio si el podia fitxar per a El Periódico i l’empresari així ho va demanar al director de la capçalera, Antonio Franco, que s’hi va negar. Poc després el va fitxar el diari Avui, amb un dels sous més alts dels col·laboradors. Allà es va consolidar a la secció d’Opinió. Amb les periodistes podia ser molt pesat. Hi havia un sistema de trucades internes per protegir-ne una que no se’l podia treure de sobre. [FLECHA-ROJA]

Pujol... i el 5% 

Una de les campanyes que va impulsar Quintà va ser la denúncia de l’escassa presència del català a la Universitat Pompeu Fabra. Un professor d’Humanitats —Narcís Garolera— era una de les seves fonts. Un dia van quedar per dinar. Sense que vingués a tomb, fent-se l’interessant, el periodista va revelar un secret. Tenia un document que li havia permès durant anys fer xantatge a Pujol: la prova del cobrament d’una comissió del 5% per la compra per part de la Generalitat dels terrenys de Sant Joan Despí on es va aixecar la televisió. Era la llegenda urbana que un Quintà decadent necessitava preservar perquè algú encara li fes cas. En aquesta línia, una de les darreres entrevistes que va concedir a una ràdio va ser per parlar de nou sobre el pujolisme. El van trucar Alonso Losada i Pepe García Domínguez des de Radio 4G. En acabar els va dir que havia fet de tertulià i que li paguessin 50 euros.

Suport popular a Jordi Pujol per la querella sobre Banca Catalana i la seva investidura, el 1984, segons el còmic.
Suport popular a Jordi Pujol per la querella sobre Banca Catalana i la seva investidura, el 1984, segons el còmic.j. p. garcía

La metgessa de la mossa

La cardiopatia que patia Quintà no era operable. El risc quirúrgic era massa alt. Al seu entorn ho sabien. Un traumatòleg amb qui havia fet molt bona amistat n’era del tot conscient. S’havien fet amics feia tres o quatre anys, quan el periodista denunciava la corrupció al sistema sanitari català al Diari de Girona. No era l’únic. S’havia creat una xarxa informal amb periodistes de l’edició catalana d’El País, l’activista Albano Dante Fachín i algun regidor que va obtenir la informació necessària per desvelar que el model sanitari català permetia tota mena d’opacitats. Potser parlaven d’aquest tema. També parlaven de l’Empordà. Quintà recordava anècdotes d’infantesa, i com que l’altre treballava a l'hospital de Figueres, li va demanar si podia fotografiar la llibreria Canet, on havia comprat els primers llibres. Es tenien molta confiança. Quan estava ingressat a l’hospital, Victòria, llavors companya sentimental de Quintà, se li va acostar per demanar-li un favor: “Tinc por. Parla amb l’Alfons”.

La nit del 18 de desembre del 2016, el metge va rebre una trucada de Quintà mentre preparava el sopar. No el va poder atendre. Poca estona després, Quintà assassinava la seva parella i després se suïcidava. El metge no ha deixat de preguntar-se què hauria passat si hagués contestat una trucada que havia de ser de comiat. Quan a les notícies van dir que l’arma del crim era una escopeta de caça, un amic llibreter de Perpinyà va quedar glaçat. Temps enrere, Quintà li havia dit que l’hi regalaria.

L’agent dels Mossos d’Esquadra que el dia 19 de desembre va entrar al pis de Quintà també va quedar trasbalsada. Entre el desordre hi havia els cossos morts d’ell i d’una dona. No li va costar gens identificar-la. La Victòria era la seva metgessa.

Una mare sense tomba

Aquestes postil·les han d’acabar amb un angle mort. De Quintà i del meu llibre. La dona del xofer, Lluïsa Sadurní i Joan, que es fa invisible al meu llibre. I és un error. Perquè va ser l’estatus d’ella, que va viure una vida matrimonial infeliç, el que va permetre al seu marit Josep Quintà accedir al Camelot de Josep Pla. L’historiador Josep Clara ha aportat dades clarificadores: Alfonso Sadurní —l’avi matern d’Alfons— va ser regidor a Figueres durant la dictadura de Primo de Rivera. Era industrial i va ser corredor de finques. La casa a Figueres i la barca a Roses, gràcies a les qual Josep Quintà va seduir Pla o Vicens Vives, pertanyien als Sadurní.

El periodista deia que tenia proves que Pujol va cobrar una comissió del 5% pels terrenys de TV-3

Durant la primera meitat dels setanta, separada i amb el fill fent de periodista a Barcelona, Lluïsa va vendre el pis de Figueres. Es va instal·lar a Roses. Els veïns recorden les puntades de peu a la porta d’un desconegut. El seu nebot i el fill d’aquest, que la va protegir, sabien que era Alfons Quintà, un fill que s’aprofitava de la mare i que la va arribar a colpejar.

Quan ja no podia valer-se del tot, Lluïsa, que vivia sola per decisió pròpia, va decidir entrar en un asil. Primer a Roses i després a Figueres. El seu fill la va treure d’aquell asil i sembla que la va traslladar a un de beneficència. Mai ho va comentar a la família de Roses que l’havia cuidat i la seguia visitant. Quan li van trucar, no va contestar al telèfon.

Un dia, els veïns del pis de Roses on havia viscut Lluïsa van veure un camió que aparcava sota la seva finca. Alfons Quintà va pujar les escales, va obrir el segon pis i el va començar a buidar llançant els objectes pel balcó. No hi ha cap esquela notificant la defunció. No se sap el dia que va morir ni on està enterrada.

Llibre, còmic, sèrie

CARLES GELI

Va sortir, promocionalment, tard, al novembre, però cinc setmanes després, per la de Nadal, ja anava com un tro en català i des de llavors, fins a final d'any, encara més en castellà. Un any després, són ja uns 70.000 (més de 35.000 en castellà a Tusquets; més de 25.000 en català a Edicions 62 i uns 9.000 ebooks en ambdues llengües) els exemplars venuts d'El fill del xofer, història d'un periodista psicòpata en una Transició espanyola, però sobre tot catalana, menys neta del que es ven, però que no semblava que hagués de tenir tant recorregut a les llibreries.

“Il·lumina zones obscures del poder, pecats originals de la democràcia espanyola i el nacionalisme català que ningú denuncia”, creu Juan Cerezo, editor del llibre a Tusquets. “Et mostra una realitat ben diferent del que han transmès els mitjans, els polítics, els bancs... poca gent del carrer sap res de tot això”, coincideix Óscar Valiente, director editorial de Norma, que preveu treure’n la versió en còmic pel proper Sant Jordi, en català i castellà simultàniament i amb “una tirada important”, que podria anar pels 8.000 exemplars.

"Vessant dramàtic de la historia a banda, tot el contingut informatiu s'ha intentat traslladar de manera molt exacte, és un còmic documental, gènere molt poc explotat a Espanya", creu Valiente. Per això va triar José Pablo García (Màlaga, 1982), pare de les celebrades versions en còmic de La Guerra Civil española de Paul Preston o Soldados de Salamina, de Javier Cercas. "El personatge és, tristament, un regal, té un punt xava, egoista, pateix i fa patir; en això és molt Torrente", diu el dibuixant, alhora fidel guionista de les tesis d'un llibre amb les quals salpebra amb infinitat de recursos gràfics unes vinyetes en bitò, negre i vermell, sobri, un punt retro, "de periodisme d'El Caso: el color hauria estat, pel tema, una violència", pensa el dibuixant.

Els tres coincideixen que el còmic és una potencial eina escolar per explicar la Transició, en part perquè “ha estat acollit, com li sol passar a Amat, amb una transversalitat ideològica sorprenent”, diu Cerezo, fet només igualat per un interès “immediat i molt disputat” de les productores per fer-ne una sèrie, drets que va comprar Zeta Estudios fa dos mesos.

Sobre la firma

Jordi Amat

Filólogo hispánico reconvertido en opinador y crítico literario. Los sábados publica reseñas sobre no ficción en Babelia y los domingos una columna buscando las raíces de la actualidad política. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española, y su último libro es la novela de hechos reales 'El hijo del chofer'.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS