Els problemes amb les dones

Al baròmetre del CIS del mes de març d’aquest any, en l’apartat en què es pregunta quins són els problemes que més preocupen els ciutadans, el que es formula com “problemes relacionats amb les dones” ocupa l’últim lloc, el 54, amb un resultat del 0,0 per cent. La “violència de gènere” arriba a un percentatge una mica més alt, un 0,3 per cent, i se situa en el lloc número 42. El contrast d’aquestes dades amb l’estat d’opinió mediàtic que a poc a poc ha anat forjant la ideologia de gènere no pot ser més xocant. Es pot al·legar que, en temps de pandèmia, la salut i l’economia concentren forçosame...

Al baròmetre del CIS del mes de març d’aquest any, en l’apartat en què es pregunta quins són els problemes que més preocupen els ciutadans, el que es formula com “problemes relacionats amb les dones” ocupa l’últim lloc, el 54, amb un resultat del 0,0 per cent. La “violència de gènere” arriba a un percentatge una mica més alt, un 0,3 per cent, i se situa en el lloc número 42. El contrast d’aquestes dades amb l’estat d’opinió mediàtic que a poc a poc ha anat forjant la ideologia de gènere no pot ser més xocant. Es pot al·legar que, en temps de pandèmia, la salut i l’economia concentren forçosament les inquietuds de les persones. Sí, però al baròmetre de març del 2018, just dos anys abans de l’estat d’alarma, els “problemes relacionats amb les dones” tan sols preocupaven un 1 per cent dels enquestats i la “violència de gènere”, un 2,1. Si la societat fos realment una selva per a les dones i la violència masclista fos estructural, com pretén el neofeminisme, el fenomen hauria d’ocupar per força el primer lloc en el rànquing del baròmetre. Ja ho va observar el 2019 Javier de la Puerta a Refutación del feminismo radical, un llibre que desmenteix amb rigor la major part de les afirmacions que oficialment es donen per bones: el que no preocupa pràcticament ningú és, fins a la nàusea, el principal motiu de preocupació del discurs polític, la producció cultural i l’activitat acadèmica. En aquesta última, la febre arriba ara al seu punt àlgid.

Ja fa un temps que les universitats europees van començar a adoptar, a imitació de les americanes, el que, amb lleugeres variants, anomenen “protocol contra l’assetjament sexual, per raó de sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere”. Llegint les disposicions d’aquests documents normatius amb què ara també s’equipen les universitats espanyoles, qualsevol diria que les nostres facultats estan infestades d’abusadors i violadors en potència, però només un tant per cent reduïdíssim de ciutadans sembla tenir-ne notícia. Convé fixar-se en l’experiència americana, molt més avançada que la nostra pel que fa a aquesta classe de coses. Als Estats Units i al Canadà, la sofisticació progressiva dels protocols, que els buròcrates acadèmics apliquen amb zel de policia política, ha fet perdre la feina a més d’un professor per ofenses de gènere, com ara referir-se a un alumne amb pronoms que no es corresponen amb la seva identitat sexual, una de les seixanta que hi ha reconegudes. Ja no es tracta només dels “problemes relacionats amb les dones”: els gèneres són cada vegada més i més competitius i els protocols els carrega el diable.