No hi ha ‘florentinos’ al Camp Nou

Ara mateix, una vegada investit president, hi ha el dubte de si Joan Laporta ha enganyat els socis del Barça, almenys als 30.184 que el van votar, per canviar d'avaladors després de guanyar les eleccions del 7 de març.

La sospita és que els qui li han prestat els diners finalment poden ser els que manin al Camp Nou. Caldrà fiscalitzar, per tant, l'acció de govern del consell i revisar un procés electoral que s'ha mostrat caduc en assumptes molt seriosos amb vista als comicis del 2026. Encara que hagi de ser aprovat per l'assemblea de compromissaris, no sembla raonable que quatre directius que no figuraven en la llista de la candidatura sotmesa a les urnes passin a formar part de la junta després de la renúncia de Jaume Giró. No es justifica si més no amb l'argument que ara seran empresaris catalans i no fons d'inversió nord-americans els qui cobriran la quantitat requerida per la Lliga.

Hi ha alguns barcelonistes fins i tot molt enfadats pel poc ressò mediàtic i social que ha tingut la maniobra financera de Laporta. Segurament tenen raó, de la mateixa manera que no haurien de sorprendre's pel poder de seducció del president del Barça. Tot el barcelonisme sabia abans i després dels comicis que Laporta és amic de Jaume Roures, cofundador i soci de Mediapro, i que tots dos eren devots de Johan Cruyff. I, d'altra banda, també és conegut que són els socis capitalistes menys coneguts els que procuren apropar-se al Barça, per la mateixa regla de tres que guarden distància les grans fortunes de Catalunya. No hi ha florentinos al Camp Nou.

Els més poderosos s'han desentès d'un club arruïnat i, que se sàpiga públicament, a diferència d'eleccions anteriors, tampoc s'ha teixit cap trama política a favor d'un candidat perquè al Parlament possiblement s'hauria acceptat Víctor Font si no hagués guanyat Laporta. Així que per acció o omissió va tornar a guanyar aquest últim com ja va passar el 2003 i, igual que llavors amb el ganxo de Beckham, va ser capaç de convertir en èxit una negociació que hauria estat un fracàs en mans de qualsevol candidat, torbat per un aval de 124,6 milions. I és que a Laporta se li aplaudeix la intenció, la seva capacitat per il·lusionar el barcelonisme, la confiança que té en si mateix i en la seva obra, sempre desafiant amb el Madrid.

Laporta no té capes amagades i, com que se sap imperfecte, són públics també els seus vicis, els seus defectes, els seus enemics i els recels que desperta en els assenyats per les seves transgressions, transparent en qualsevol cas pel que és bo i pel que és dolent, com si ja fos president del Barça en temps del fundador Gamper. Davant d'un repte col·lectiu que genera por, per no dir pànic, Laporta ha respost de moment amb valentia, conscient del seu carisma i capacitat de supervivència per sobre dels companys de directiva que el van abandonar poc després d'arribar a la llotja. Cap de les malifetes que hagi pogut cometre ell és de moment tan dolorosa per al barcelonisme com el Barçagate.

L'emotivitat derrota la racionalitat en el futbol i més al Barça. I per més recels que desperti la seva manera de procedir i tendència a improvisar, ningú provoca tant d'entusiasme ni té l'energia de Laporta, almenys segons els 30.184 socis que el van votar, abduïts pel seu poder de comunicació, el seu optimisme, el seu gas sentimental i per intentar demostrar a les tres de la matinada en una notaria i en ple confinament que no té sentit discutir sobre els avaladors quan el problema de debò són els avals que requereix la Llei de l'Esport.