L’emoció, els sentiments i la ràbia dels refugiats “il·legals”

No és la primera vegada que Ramon Térmens (Bellmunt, 1974) se submergeix en el tema de la immigració anomenada “il·legal”. Ho va fer a Catalunya über Alles! (2011), pel·lícula guardonada en festivals com Sant Sebastià o Màlaga i en els Gaudí, amb el premi a la millor actriu (Vicky Peña). Ara estrena La dona il·legal, una història crua en què explica la lluita d’un advocat d’immigrants contra la corrupció del sistema de deportacions de l’Estat per salvar una dona nigeriana atrapada en una xarxa de prostitució i condemnada als sòrdids i cruels centres d’internament per a estrangers (CIE).

Más información

Vuit mesos per tramitar l’asil

La impotència consumeix l’‘Open Arms’

“La idea va sorgir d’una trobada entre pares de l’escola, on algú era precisament advocat d’immigrants”, afirma Térmens. “Em va explicar mil històries relacionades amb la situació terrible dels CIE, de la seva organització, de casos que ell atenia...” El repte del director era convertir tota aquesta informació que ell gairebé desconeixia en una història clàssica, un argument, un desenvolupament, un desenllaç... “És una pel·lícula de ficció entretinguda, dura i molt crítica, en què barrejo gèneres, perquè explico casos reals”.

Térmens insisteix que la pel·lícula “és emotiva, no ideològica”: “No està feta des del punt de vista de la ideologia de cada un sinó des del dels sentiments. Ja tenim prou ideologia en el dia a dia! Sí que vull deixar un pòsit de reflexió i d’indignació en l’espectador, que quedi atrapat pel que està veient. Això són històries de persones, de drets humans, d’humanitat, i vull que l’espectador les visqui com les viuen aquestes persones, no com s’expliquen en la premsa”.

El paper dels mitjans de comunicació és un subtema a La dona il·legal. “Allà solen donar xifres sense rascar en les històries que hi ha darrere de cada una”, destaca, conscient, d’altra banda, de la importància que sempre té la informació. La pel·lícula està amanida amb declaracions, enregistraments, comentaris que surten d’un televisor encès o la ràdio d’un cotxe... Mai no són imatges o veus gratuïtes: es recuperen escenes de morts flotant en alta mar; Òscar Camps, patró de l’Open Arms, criticant amb duresa la situació a Lampedusa; Matteo Salvini, ministre de l’Interior italià, fent broma que portin els immigrants a Eivissa perquè es diverteixin; l’exministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, explicant el suïcidi d’un intern en un CIE; o el contrast de la notícia que el jugador del Barça Ansu Fati rebrà la nacionalitat espanyola per poder jugar en la selecció... “És irònic perquè estem explicant la història de gent que és prostituïda, que és agredida i que mor per obtenir una cosa que a un nano que marca gols amb el Barça l’hi donen per la cara”, lamenta Térmens.

Era evident que ni la policia ni els CIE col·laborarien amb la pel·lícula

A ritme de melodrama, amb temes variats, des de Bad Gyal al rap de Taibi, passant per Marina Rosell i Miguel Poveda cantant Le métèque als acords de Chicuelo, la pel·lícula ha estat rodada a Lleida i a Barcelona. “Vam demanar permís per gravar al CIE de la Zona Franca, però ens van dir que ni de broma, és clar”, revela Térmens. Així que els exteriors són del Parc Tecnològic de Lleida, “que, casualitat, s’assembla bastant a la zona del CIE de Barcelona. Els interiors es van rodar a l’antiga presó Model”. Una cosa semblant va passar amb la intensa presència policial a la pel·lícula: “Quan els vam explicar de què anava, ens van negar qualsevol tipus de col·laboració, com ens imaginàvem. No ens va passar com als de la sèrie Antidisturbios, és clar,” diu el director. Aquí, els escuts dels agents no són els reals.

La selecció dels intèrprets ha estat fonamental, perquè Térmens volia reflectir un perfil de verídic de la immigració que, paradoxalment, entén que no és el tòpic que la gent té marcat: “El perfil del refugiat, en el 99% dels casos, és semblant al d’un dels clients que fan cua cada dia al despatx del Fernando [l’advocat de la pel·lícula], que ha hagut de fugir de Síria amenaçat per l’ISIS per fer teatre. I no renuncia a ser actor”, explica. “M’interessava mostrar musulmans que no són criminals ni terroristes”.

Igualment ha volgut reflectir una altra realitat: “La protagonista, la Juliet, que és nigeriana, parla català, sí”, defensa. “Perquè gairebé totes les dones que arriben de l’Àfrica intenten aprendre la llengua”. Yolanda Sey, afrocatalana de Vic, formada en teatre musical a l’Escola Eòlia, dona vida a la Juliet. “La vaig descobrir per casualitat, en veure-la amb la seva germana en una foto en un autobús de Barcelona anunciant l’obra de teatre Els Jocs Florals de Canprosa, al TNC,” explica Ramon Térmens. “Vaig perseguir aquest autobús fins a poder fer-li una foto, que vaig passar al director de càsting: ‘Troba-me-la!’, li vaig dir”. La Yolanda va superar el càsting igual que altres actrius d’origen africà, com Raquel Camón o d’altres. Per les mateixes raons, Térmens explica que el personatge d’Isak Ferriz, el policia nacional, també parla català perfectament. “Tampoc no veig això de fer que els dolents parlin en castellà. Messi fa molts anys que és aquí i no parla català...”, exposa el jove director.