De la mediació a la immediatesa

Diu una enquesta de la Unió Europea que el 86 per cent dels ciutadans consideren que la desinformació és un problema. Només l’exigència de tots nosaltres pot servir per temperar la càrrega destructiva de les fake news. Però, per què ha sorgit de cop i volta aquesta obsessió? Desinformació i informació han anat sempre de la mà, les mentides formen part de l’espai mediàtic en tots i cadascun dels seus formats, tradicionalment la reputació de veritat social ha estat imposada per l’autoritat religiosa, ideològica i econòmica, molt més que no pas per la raó. I, malgrat tot, de sobte les fake news es posen de moda i sembla que el món s’hagi trastornat. És cert que no és fàcil trobar un personatge com Trump, que compta els seus enganys deliberats per desenes de milers. Però els sistemes de veritat, que imposen ficcions que se sap que ho són perquè la gent se les cregui, són tan vells com la humanitat. Per descomptat que és en les democràcies, en els règims que es presenten com a protectors de les llibertats individuals bàsiques, que el debat agafa sentit. Però, què ha canviat perquè la desinformació sigui notícia avui molt més que ara fa 30 anys? Senzillament, el sistema de comunicació i configuració de l’opinió: per la gran mutació que significa la revolució digital i l’ampliació exponencial de l’accés dels ciutadans a la informació.

Les ficcions que se sap que ho són perquè la gent se les cregui, són tan vells com la humanitat

Hem passat, en expressió de Pierre Rosanvallon, de la mediació a la immediatesa. Lluny queden aquells temps en què els mitjans feien de mediadors: convertien la informació bruta en material socialment acceptable. Ara, la informació ens cau de manera massiva i sense filtres que ens serveixin de referents a l’hora de separar el gra de la palla. Abans, la informació era poder: el que la tenia imposava la seva veritat. Ara, la infinita informació és material impossible de sotmetre sistemàticament al sedàs de la crítica. El que ha canviat, per tant, és que abans les falsedats eren processades per a la configuració de l’opinió pública, i ara apareixen amb insolència i sense sordina enmig d’un desplegament aclaparador en què s’imposa qui crida més, alhora que les xarxes van fabricant una hegemonia social imparable en la qual el ciutadà ja és directament objecte i no subjecte.

Sens dubte, hi ha un problema general de desinformació. I una part d’aquesta respon a estratègies de desestabilització i de lluita per l’hegemonia que operen de manera organitzada. Coses, insisteixo, que han passat sempre, l’únic que ha canviat és l’escala i la dimensió. La Unió Europea ha decidit ficar-hi cullerada i demana als seus governs que actuïn contra les mentides. Contra què exactament? Contra la «informació verificablement falsa o enganyosa que es crea, presenta i divulga amb finalitats lucratives o per enganyar deliberadament la població, i que pot causar un perjudici públic”. Algú és capaç de delimitar el perímetre d’aquesta definició? El Govern espanyol ja ha començat a fer els deures, i ha establert un “Procediment d’actuació contra la desinformació”, que recau en el Consell de Seguretat Nacional, en un Comitè de situació i en una Comissió permanent contra la desinformació. La llibertat d’expressió en mans de la seguretat?

Per descomptat que, com diu el document regulador de la iniciativa, l’accés a “una informació veraç i diversa són pilars de la societat democràtica”. ¿Però això s’aconsegueix “examinant la llibertat i el pluralisme dels mitjans de comunicació així com el paper de la societat civil”, com diu el document oficial? I correspon al Govern fer-ho? Quan la política és protagonista permanent de la recusació de les fake news, com veiem sovint en els debats parlamentaris, què es pot esperar de l’examen que es faci des de les institucions?

Per defensar la llibertat d’expressió i reduir el poder de la mentida només hi ha un camí: formació i sensibilitat

No hi ha llibertat sense risc i la d’expressió el porta incorporat estructuralment. Per més bones que siguin les intencions que venen d’Europa, compte amb les comissions de la veritat. I, malgrat tot, és evident que l’ofec informatiu pot arribar a ser tan gran que la llibertat d’expressió sigui una fantasia, però em temo que l’asfíxia vindrà de l’algoritme, sense que ningú sàpiga com ha estat, més que pel carrer i l’escena pública. Per defensar la llibertat d’expressió i reduir el poder de la mentida només hi ha un camí: formació i sensibilitat. Una ciutadania adulta capaç de pensar i decidir per ella mateixa. Sempre s’acaba apel·lant al gran ideal kantià. I, malgrat tot, no avancem.