Veure la grandesa d’un instant

Abans que algú comenci a preguntar-se si és possible fer poesia en temps de pandèmia, o si tot això ens ha servit per aprendre coses noves, o si arribarem a una altra normalitat poètica, val més aturar-se i parar atenció a les coses que sempre han estat dites. Deixar estar els joglars de les desgràcies i els entusiastes del final. Cada generació pensa que li ha tocat experimentar fets mai no vistos, incomparables; però no hi ha guerra, matança, epidèmia o fam que no tingui precedents. Qui sobrevisqui, es lamentarà del que ha perdut o s’entusiasmarà altra vegada tot seguint, amb paraules noves, les mateixes rutes de sempre. La humanitat no canvia, descobreix el que ignorava.

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) és de la mena de poetes que van bé per reprendre la marxa després d’una ensopegada, o per reconciliar-se amb la poesia si això feia falta. I no pas perquè vehiculi un missatge ric en consolació, ni tampoc dens d’esperances. Així conclou un dels poemes d’aquest nou recull: “Tot el que és sòlid, tot, / ve que es dissol en l’aire”. Així, un d’un recull anterior: “Som ràfegues d’ensenyaments obscurs, / bèsties amb fe”.

És Subirana un poeta que ens va bé perquè ens sap fer veure la grandesa d’un instant, perquè té l’habilitat de concentrar en poques paraules les dimensions implicades en un episodi sovint banal o en un pensament sovint fugaç. El poema Carrer 84, per exemple, dibuixa una escena en què algú, probablement una parella, contempla una tempesta nocturna des d’un 21è pis, circumstància que subratlla l’elevació per damunt de les preocupacions quotidianes. És un moment de tranquil·litat, però alhora d’inquietud: “quants carrers encara / abans d’arribar / al nostre destí”. Una espurna de joia matisada pel vertigen del temps que passa. La coexistència de totes dues sensacions en un mateix estat d’esperit no és estranya, no li pot ser estranya a ningú; però és de mal explicar. I no sembla bona idea intentar-ho en tan sols 23 versos de cinc síl·labes cada un. Subirana ho aconsegueix. L’escena és simple, però densa de suggeriments i, com un quadre de Hopper, conté un relat en potència.

Subirana no ha escrit pas poc, i aquest és el seu setè títol de poesia, però com va dir en una entrevista recent, “és als marges de la prosa (als aforismes, l’articulisme, els blogs, els diaris i dietaris, els llibres de viatges, el memorialisme) on jo trobo les coses que m’agraden més”. En poesia li passa el mateix, no té un gran llibre elaborat amb un propòsit unitari, arrodonit en tots els aspectes, sinó breus reculls de poemes, en general també breus. Són com notes a peu de plana de la vida, no gens improvisades. No es tracta de passejar un mirall al llarg del camí, que era com Stendhal definia la novel·la, ni de passejar-lo per les profunditats de l’ànima, que és com es podria definir una certa poesia amb afany de totalitat; es tracta de caminar amb tots els sentits alerta fins a ensopegar amb el dring de la comprensió, fins que es fa “una pausa muda com la hac de l’hivern”, que és la hac del sorprenent títol.

Tots els poemes fan la impressió d’haver estat molt revisats, i les paraules, d’haver estat ben triades i sospesades. Presideix aquest llibre una cita de Miles Davis que podria servir per a tots els de Subirana: “A vegades et fa falta molt de temps per arribar a tocar com tu mateix”. Quan es viu per a això, la recerca és constant; la troballa, un do que els clàssics atribuïen a alguna deïtat que ja no venerem. I el lector experimenta l’agraïment de tornar a sentir una música que ja creia oblidada en el tragí dels dies.