Les costes després de la tempesta

L’ús de la paraula recompondre és deliberat. Paraules com restaurar o reconstruir ens fan pensar en l’estat inicial o anterior, en aquest cas, a tornar les costes tal com eren abans que fossin profundament afectades per una tempesta de rècord com el Glòria. Amb el canvi climàtic cada vegada més evident ja no hi ha marxa enrere possible. La mirada no s’ha de posar ara en el passat, sinó en el futur. La infraestructura i el disseny de la majoria dels ports espanyols, per exemple, no permeten resistir els canvis de corrents ni l’increment de la intensitat del vent i l’onatge, ni, per descomptat, la pujada inexorable del nivell del mar que ja es perceben amb el canvi climàtic.

Es van dissenyar sota un altre clima i amb la mirada posada més en la resistència de materials que no pas en els impactes futurs d’un clima canviant. Quan un passeig marítim s’ensorra després d’un temporal cal evitar la temptació de tornar a posar-lo on i com era. Cal planejar de manera integrada els usos del litoral que siguin compatibles amb els escenaris més probables de canvi climàtic i avaluar quin passeig marítim convé posar al seu lloc. I plantejar-se si hi ha realment cabuda per a un passeig marítim en una franja costanera cada vegada més estreta, aprimada per multitud de construccions prop del mar que mai no van respectar la Llei de Costes i per una sorra elusiva que cada any toca tornar a posar.

Les costes han patit tal nivell d’artificialització que ara ja tenen poc marge per encaixar els embats cada vegada més extrems del mar i del vent i recuperar-se per si soles. La solució no és portar sorra. No n’hi ha prou o aviat no n’hi haurà prou amb portar sorra. La pèrdua de sorra està generalitzada a tota la costa mediterrània. Els temporals només ho fan més evident. Són una gota que fa vessar un got que ja és ple de problemes funcionals i estructurals. Ens hem de preguntar, per exemple, on queden els sistemes de cordons naturals de dunes tan eficaços defensors de mars canviants i temporals enfurismats? Amb massa freqüència, aquests cordons de dunes són sota d’un passeig marítim que no s'hauria d'haver construït mai, i encara menys reconstruir-se davant de les noves condicions climàtiques que ja estem patint.

Les platges de Barcelona i, sobretot, el delta de l’Ebre han estat autèntiques icones de la devastació que han patit les costes al pas del Glòria. Diverses plataformes fa molt temps que reclamen accions decidides per salvar el delta d’una mort anunciada fa dècades pels científics. Algunes dades són senzilles i implacables: al llarg del segle XX el cabal del riu Ebre ha disminuït a menys de la meitat, i l’aportació de sediments al delta s'ha reduït encara més en sumar-s'hi l’efecte de la construcció de pantans i embassaments. Sense gairebé sediments, gairebé no hi ha esperança per al delta. Toca recompondre la costa, repensar-la. No tornar a aixecar-la tal com estava.

Fernando Valladares és investigador del CSIC i expert en canvi climàtic.