Daniel Abreu captiva amb ‘La desnudez’ al Mercat de les Flors
La coreografia de l’artista canari va obtenir tres premis Max el 2018
Hipnòtic, bonic, elegant, magníficament interpretat i amb un vocabulari coreogràfic àgil i fèrtil, a més de destil·lar una forta personalitat, va resultar el duo titulat ‘La desnudez’, que Daniel Abreu (Tenerife, 1976) va presentar divendres a la nit a la Sala OM del Mercat de les Flors de Barcelona. Una actuació que havia despertat gran expectació ja que es tracta d’un ballarí i coreògraf molt guardonat: Premi Nacional de Dansa 2014 i la peça havia rebut tres premis Max en l’edició del 2018, per millor coreografia, millor espectacle i millor intèrpret de dansa.
L’espectacle interpretat pel mateix Abreu amb la magnífica ballarina Dácil González recrea l’amor amb majúscula en les seves diferents etapes al llarg de la vida d’una parella. El duo que dura 70 minuts aconsegueix capturar la retina de l’espectador a tota hora per la bellesa de les escenes, la sinceritat dels sentiments que s’expressen i l’espai escènic on es desenvolupa l’acció. Una escenografia formada per pals i teles que es converteixen en casa, amagatall o sepultura dels intensos sentiments que destil·la l’obra. Senzilla i molt efectiva visualment.
La qualitat del ball d’aquesta parella és íntim i poètic i combina el sublim amb el vital aconseguint un moviment ondulant i expressiu. Un ball que es construeix i s’enfonsa, es despulla i es vesteix, com el seu voluptuós amor. Ambdós intèrprets fan gala d’un gran domini del cos i del gest. La seva maduresa interpretativa s’apodera de l’escena en cada instant. El moviment de braços de Dácil González és hipnòtic igual com els vinclaments de la seva sensual cintura, mentre que Daniel Abreu amb el seu elegant gest intenta sucumbir o resistir segons el moment a l’encanteri de la seva companya. La solidesa i magnetisme del traç coreogràfic d’Abreu l’ha convertit en un dels millors creadors del panorama contemporani espanyol.
Quant a la música, és un encertat collage en què es barregen partitures de Tarquinio Merula, Claudio Monteverdi, Gabriel Fauré i Henry Purcell.
