Ricky, Márquez i Ansu Fati, sense por

Ricky Rubio, Marc Márquez i Ansu Fati són els protagonistes de l’actualitat esportiva pels seus èxits a la selecció espanyola de bàsquet, al Mundial de motociclisme i al Barça. Tots tres han marcat la diferència en situacions molt exigents a partir del seu talent, del seu esforç i també de la seva mentalitat; tenen mans, peus i sobretot un cap privilegiat.

Ansu Fati encara és un juvenil, però juga com un veterà, com si a cada partit li anés la vida, si fem cas dels partits que ha disputat. Ni tan sols ha passat pel filial i es comporta com un adult al costat de les figures del Barça. Ha jugat sense patir i no s’ha equivocat a l’hora de pendre decisions al camp a diferència del que va passar durant molt de temps amb Coutinho o André Gomes, futbolistes exquisits tècnicament i també incapaços de sobreposar-se a l’angoixa que provoca als jugadors el camp del FC Barcelona. Tampoc la van superar mai porters aparentment extraordinaris com Vítor Baía.

Marc Márquez havia perdut en l'últim revolt les dues últimes curses del MotoGP fins que va arribar al Gran Premi de San Marino i en l’últim moment va superar Fabio Quartararo. No va ser una casualitat: sabia que corria a casa de Valentino Rossi, el rival amb qui sempre és comparat i amb qui se les té cada setmana durant la carrera, als entrenaments o a la sala de premsa, i més si competeix a Itàlia. Márquez no tenia cap necessitat d’arriscar, líder destacat com és del campionat, però precisament per aquesta circumstància va voler que se sabés que hi ha victòries que per ell tenen més valor que els punts.

I Ricky Rubio va ser escollit el millor jugador del Mundial de Bàsquet a la Xina després de guanyar contra pronòstic la medalla d’or amb Espanya. Van ser els jugadors liderats pel base català els que van creure en la victòria des de l’inici del campionat i no van parar fins que van derrotar a la final l’Argentina.

Aficionats com ens hem tornat a personalitzar, també, els esports d’equip, Ricky Rubio és ara mateix el gran protagonista de la informació esportiva i també de la de societat des que ha explicat la seva vida, el que ha patit des de la mort de la seva mare –víctima del càncer– i el que ha après des que va meditar: "No et posis límits!". Aquest lema seu ha fet fortuna en un moment en què funcionen molt bé els llibres d’autoajuda i es busquen referents, pocs de tan agraïts com els esportistes que tenen discurs com Ricky.

Els jugadors de la selecció espanyola ni eren els més alts, ni els més forts ni segurament els que tenien més qualitat i, en canvi, van poder veure, des que es van concentrar, que podien guanyar. La personalitat de Ricky, Márquez i Ansu Fati segurament és molt diferent, però tots tres tenen una cosa en comú: són forts de cap des que es van alliberar de la por, la por de fallar.