_
_
_
_
_

Vides paral·leles de Picasso i Picabia

La Fundació Mapfre mostra, per primera vegada en una exposició, els punts d'unió entre els dos pintors

José Ángel Montañés
'Retrat de Dora Maar', de Picasso i 'Habia II', de Picabia, dues de les obres enfrontades de l'exposició de la Fundació Mapfre.
'Retrat de Dora Maar', de Picasso i 'Habia II', de Picabia, dues de les obres enfrontades de l'exposició de la Fundació Mapfre.J. Á. M.

Plutarc va inventar, a finals del segle I, un gènere literari: les vides paral·leles en les quals traçava biografies erudites i amenes de cèlebres grecs i romans aparellats. Si l'historiador visqués podria haver traçat les biografies de Pablo Picasso i Francisco Picabia, dos pintors que van coincidir en el temps i que, malgrat semblar antagònics en la seva manera d'entendre l'art, van tenir punts en comú. També podria haver estat el comissari de l'exposició Picasso/Picabia. La pintura en qüestió, que s'inaugura aquest dijous a la Fundació Mapfre de Barcelona (fins al 13 de gener), en la qual s'ofereix per primera vegada una aproximació a les històries creuades d'aquests dos artistes i la seva actitud davant d'una mateixa realitat canviant.

I ho fa a través de 150 obres entre pintures, dibuixos, gravats i documents que ha reunit la plutarco de torn, Aurélie Verdier, conservadora del Centre Georges Pompidou, en què els dos artistes dialoguen i deixen veure els seus vincles reals i imaginats. Picasso era conscient de la seva fama. Es va deixar estimar per altres artistes, amb qui va tenir una relació distant. Li va passar amb Dalí (a qui no li va contestar cap de les postals que li va enviar durant anys). No hi ha fotos de tots dos junts, perquè no van coincidir més enllà de la visita que el català li va fer a París el 1926.

'Els enamorats' de Picasso, en l'exposició de la Fundació Mapfre.
'Els enamorats' de Picasso, en l'exposició de la Fundació Mapfre.Susanna Sáez (EFE)

El mateix li passa amb Picabia. Els dos artistes van tenir oportunitat de coincidir (se sap que es van veure als toros a Barcelona el 1917), van ser veïns a la costa del sud de França durant anys, però la seva relació no va passar de cordial. No van ser amics, els seus cercles de coneguts, tret de creadors com Apollinaire, Braque i Max Jacob, van ser diferents. Picabia sempre va admirar Picasso, però al malagueny no va passar de fer-li gràcia la confusió que creava que els seus dos cognoms comencessin igual i “es feia dir Picabia quan tenia alguna cosa a retreure's”, segons el seu biògraf John Richardson.

Verdier, després de destacar el fet que tots dos “van ser artistes molt individualistes que van fugir del corporativisme i d'entrada sembla que no tinguin res a dir-se”, ha traçat, com Plutarc, una línia paral·lela de les seves biografies amb diferents etapes que ha il·lustrat amb obres de l'un i l'altre en què es perceben les coincidències “de forma intermitent, però són més propers del que es creu”.

Fil vital

Aquest fil vital arrenca el 1904, quan Picasso, que acaba d'instal·lar-se a París, coincideix amb Picabia en una mostra col·lectiva en una galeria de la ciutat. Aquells dies, l'espanyol està immers en el cubisme que ell (i George Braque) va inventar, un moviment al qual Picabia va arribar tard, després de despullar-se de la influència heretada de l'impressionisme tardà de Sisley i Pisarro. L'exposició continua amb la introducció d'objectes i retalls en assemblatges i papiers collés que Picasso va començar el 1912, mentre que Picabia segueix un camí diferent, com donar a objectes com llums un ús antropomorf, influït pel dadaisme radical, que Picasso no va abraçar. Es poden veure obres com L'arbre (Picasso, 1907) i Noia (Picabia, 1912).

'Cap de dona', de Picasso, i al fons 'El matador a l'arena', de Picabia.
'Cap de dona', de Picasso, i al fons 'El matador a l'arena', de Picabia.Susanna Sáez (EFE)

A Barcelona, ja s'ha escrit, coincideixen el 1917, en un moment en què el francès va llançar la revista 391 i Picasso deriva cap al classicisme amb retrats a l'estil Ingres. Van coincidir, i molt, en el tema de les espanyoles, amb peineta i mantilla, unes obres que vistes juntes es fa difícil saber qui les va pintar. També en les seves obres dels toros, Picasso és més abstracte i Picabia és més realista. Cap al 1925 el malagueny torna al classicisme i els dos comparteixen l'anomenada “època dels monstres”, en un moment en què els dos coincideixen “com a veïns” a la Costa Blava. D'aquest moment són Els enamorats de Picasso i El petó i Els enamorats després de la pluja de Picabia.

Plutarc concloïa els seus relats de vides paral·leles amb unes línies en què destacava el que diferenciava els dos personatges. L'exposició també. Per part de Picasso es poden veure mitja dotzena d'enormes retrats, “ja que torna a la figura humana fins a la seva mort, el 1973”, mentre que Picabia, “a qui la carrera se li acaba 20 anys abans, elimina qualsevol referència figurativa i redueix l'acte de pintar a subtils monocroms esquitxats per punts”. De tota manera, per Verdier, Picabia i Picasso comparteixen, “a més d'una relació especial amb Barcelona, el desig de desafiar les convencions pictòriques que la historiografia de l'art ha establert i tots dos opten per assassinar la pintura amb l'objectiu de rejovenir-la”. Segons el director de l'àrea de cultura de la fundació, Pablo Jiménez, amb aquesta exposició, que ja s'ha vist al Museu Granet d'Aix-en-Provence, es pot veure “un Picasso més arrauxat i un Picabia una mica més formal que l'habitual”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_