Shakira imposa la seva elegància, contenció i ritme

L'escenari ho deia tot. Obert, diàfan, sense res que s'interposés, dissenyat perquè una sola persona l'omplís. Aquesta, menuda, anava vestida amb una samarreta estampada i uns leggins de lluentons amb generoses transparències que deixaven centímetres de cama tan a la vista com la seva pròpia figura, rematada per una cabellera que hagués ocultat mitja dotzena de Godivas. Primer se la va sentir sense ser vista, trencat l'escenari per una quirúrgica línia de llum blanca. De sobte tot es va il·luminar i, en un dels inicis de concert més cridaners i elegants de la temporada, Shakira va sortir corrent mentre els llums esclataven per il·luminar l'escena. A partir d'aquest moment tot seria ella, tot s'iniciaria i acabaria en l'estrella de Barranquilla. El Sant Jordi ple als seus peus.

Les seves primeres cançons també van donar la pauta del que seria la nit, un recorregut per la seva discografia amb especial accent en el seu últim disc, El Dorado, responsable d'aquesta gira ajornada en el seu moment per problemes a les cordes vocals. I una mica d'això es va notar encara en la veu de Shakira, que sense estar trencada sí va semblar que li mancava una mica de la potència i flexibilitat acostumades, evitant els canvis de tonalitat. El públic ho va oblidar en sonar peces com Si te vas, amb presència guitarrera, o Perro fiel, fuetada de regeton que va posar en moviment milers de cossos, movent-los com els cabells de Shakira a l'escenari. L'estrella va avançar pel provocador que s'endinsava en la pista i fragments d'El perdón de Nicky Jam van donar suport a Shakira, simpàtica, comunicativa i alternant als seus parlaments el castellà amb el català. I quan no parlava movia la pelvis tal com ho va fer a Me enamoré. No calia que digués res.

Després del primer interludi, n'hi hauria dos més, Shakira, ja canviada de roba, va tornar a demostrar la cadència dels seus malucs ballant abans d'entonar Suerte una cosa semblat a una dansa del ventre. I de nou l'assistència la va imitar somrient encara més que ella, com si l'alegria fos l'únic estat possible en aquell moment. Confetis daurats a joc amb les escates també daurades de la seva faldilla i espurnes caient sobre l'escenari van ambientar aquest moment, un dels més brillants del concert. Per cert, l'espectacle en cap moment va ser atropellat per successions eixelebrades de recursos, sinó que va ser pautat per l'elegància, un encertat ús dels llums, en ocasions dominats per un sol color i la convicció que amb Shakira hi ha prou per omplir les retines dels seus fidels. Només van resultar objectables els interludis que van dividir el concert en quatre trams, però encara no s'ha descobert un sistema per canviar-se de roba sense desaparèixer de l'escenari. Tot arribarà.

La primera balada, Tú, va caure passada la meitat del concert, i això va recordar la Shakira més ensucrada, aquesta que no palpita amb el regeton o les cadències de hip-hop d'Underneath Your Clothes o les del reggae-dub de Can’t Remember To Forget You. Després hi hauria més balades, Antología, sense anar més lluny, però el que restava ja era fonamentalment rítmic, una invitació a l'abandó que el públic es va prendre al peu de la lletra, transmutant Sant Jordi en discoteca llatina, amb aquestes mirades desafiants de seducció que es brinden fins i tot quan ballen dues persones que no desitgen seduir-se, només entrenar-la com els gats la caça quan juguen. I això que a l'escenari el concert no va ser molt físic, agradable contrast amb aquest corrent del pop que converteix les dives en atabalades atletes de la seca a la meca. Va semblar que la de Barranquilla comencés a interioritzar que el temps castiga més els atletes que els cantants o, simplement, que el seu estat d'ànim no fos formidable malgrat estar, com ella va dir, a casa. Tendre el moment de mostrar el revés de la seva guitarra amb la foto de marit i fills, presents al xou, i definitiva una escena final: mentre sonava La bicicleta ballaven fins i tot les acomodadores del recinte. Shakira manté el pols als inicis de la seva maduresa com a persona.