_
_
_
_
_
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

La tortura del doble llenguatge

El sobiranisme sempre ha utilitzat l'ambigüitat, però ara és màxima

Xavier Vidal-Folch
El president del Parlament, Roger Torent.
El president del Parlament, Roger Torent.Albert Garcia

La confessió de Carles Puigdemont, dimecres, —“Això s'ha acabat. Els nostres ens han sacrificat” i “el pla de Moncloa triomfa”— va provocar un tsunami. Perquè aquest missatge no matisava, sinó contrariava frontalment la proclama oficial que acaba de gravar en vídeo, després que el president del Parlament, Roger Torrent, ajornés (almenys) la seva investidura: "Les meves intencions romanen intactes. No hi ha un altre candidat possible ni una altra combinació aritmètica possible".

La distància entre la seva convicció íntima —el final de l'escapada— i el postureig per a la galeria —segueixo lluitant— arribava així a un nivell d'engany còsmic. El doble llenguatge es convertia en una tortura per als catalans, inclòs algun dels seus íntims de llista electoral, que sota secret de confessió protestava: “No ens diuen la veritat, mai”.

Davant d'aquesta piràmide de cinisme, empal·lidia l'escàs coratge dels dirigents del seu partit, que pugnen en sordina per jubilar-lo, però en públic s'avenen a mostrar-se segrestats: “És el nostre president legítim, el nostre únic candidat”, doncs el seu mil·lenarisme els va atreure milers de vots.

Palideixen també les tímides, però creixents, preses de distància del soci malvolgut, Esquerra. Torrent reclamava al temps “un Govern el més ràpidament possible, que pugui treballar des del minut u” (prudent, estatutari) i proclamava que només tenia al de Brussel·les com a pretendent (ensomni impossible).

Però la dissensió realista s'incrementava: “si cal sacrificar el president Puigdemont, haurem de sacrificar-lo” va advertir Joan Tardà diumenge a La Vanguardia. Davant aquest envit va quedar molt silenciat el piadós desig del portaveu, Sergi Sabrià: “Puigdemont ha de ser el nostre candidat”. Ja. És cert que els paranys del llenguatge són freqüents en política. Però acostumen a limitar-se a l'ús de la langue de bois, la xerrameca irrellevant: dir poc suggerint alguna cosa sense comprometre's a res.

Dos monstres de l'economia, el Nobel George Akerlof i el seu col·lega Robert Shiller remeten el doble llenguatge als “caçats en esdeveniments privats de recaptació de fons expressant opinions en privat que eren altament impopulars entre el votant comú” (L'economia de la manipulació, Deusto, 2016).

Aquí, Puigdemont només és l'últim, més espontani i maldestre líder pujolista en aquest pecat. El pujolisme es va estructurar en un catch-all party, partit atrapahotot —votable per tots, rics i pobres, franquistes i resistents, catalanistes i separatistes— cimentats per una idea nacional. Per un nacionalisme “polièdric” (com ho bategem en Els catalans i el poder, EL PAIS-Aguilar, 1994).

Per harmonitzar tanta disparitat era útil emetre missatges de diverses lectures i ambigüitat calculada: tapaven les fissures internes. Durant dècades.

Així que multiplicava els conceptes succedanis, les perífrasi i els múltiples sentits. Presumia de contribuir a la “governabilitat” espanyola (cert: completava governs en minoria); encara que menys a la seva “governança” (els acabava plantant); i sempre va rebutjar entrar en el “Govern”, a diferència de Francesc Cambó i de Companys. El fundador col·laborava amb “l'Estat” —aquest mot perifràstic—, però es mostrava reaci a reconèixer-se com a espanyol.

Els seus successors astuts van perfeccionar l'astúcia: usaven “sobirania” per no molestar amb “independència; “dret a decidir” per evitar l'inaplicable “dret d'autodeterminació”; “volem un Estat europeu” per no evocar la “separació”. I fins a la televisió oficial es referia als futbolistes “estatals” per sortejar adjectivar-los d'“espanyols”, sobretot si marcaven gols.

Si algun crític sospitava (o escrivia) de l'engany, se li subornava o se'ls feia el buit. Era un quintacolumnista, botifler, o més simple, “mal català”. Per a aquesta inquisició de butxaca es necessitava el Poder, i no només per assossegar les afliccions internes entre les seves diferents filiacions.

Ara el Poder indepe està en l'aler, possible però vacant, probable però sense regnes, esfilagarsat entre Barcelona, Bruselas i la presó, aquest horror. I en absència de màquina repartidora de càrrecs i subvencions, el doble llenguatge sona més estrepitós. El seu caràcter enganyós resulta una tortura intel·lectual menys digerible. Més impresentable.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_