Rivera, el ‘noi d’or’, s’ha fet gran

Alberto Carlos Rivera Díaz (Barcelona, 1979), més conegut com a Albert Rivera, ha passat la seva setmana de gràcia entre les pedres de Roma i els elogis de Felipe González. Presumia amb Matteo Renzi del reformisme comunitari. I li notificaven a Itàlia les floretes de l'expresident del Govern socialista. No perquè l'ungís com un hereu, però sí perquè González reconeixia una relació frustrant amb Pedro Sánchez i Mariano Rajoy. Es podria dir el mateix de José María Aznar. Tampoc es parla amb el líder popular ni amb el secret...

Alberto Carlos Rivera Díaz (Barcelona, 1979), més conegut com a Albert Rivera, ha passat la seva setmana de gràcia entre les pedres de Roma i els elogis de Felipe González. Presumia amb Matteo Renzi del reformisme comunitari. I li notificaven a Itàlia les floretes de l'expresident del Govern socialista. No perquè l'ungís com un hereu, però sí perquè González reconeixia una relació frustrant amb Pedro Sánchez i Mariano Rajoy. Es podria dir el mateix de José María Aznar. Tampoc es parla amb el líder popular ni amb el secretari general del PSOE, tot i que ha estat molt més explícit que González en la devoció al messies del centre. Una manera de sabotejar Rajoy, per descomptat, però també de reconèixer en Rivera l'esperança del liberalisme i de la custòdia de la unitat de l'Estat.

Al líder de Ciutadans no li convé que se l'identifiqui excessivament amb l'aznarisme. I sí que li convé el gest de González. No només perquè consolida l'ortodòxia institucional de la seva candidatura, sinó perquè dilata l'espectre electoral de la seva hipotètica victòria. Una victòria que li augurava fa una setmana una enquesta d'EL PAÍS, eloqüent en la fita del doble sorpasso, però més interessant encara en la lletra petita: el 68% dels votants del PP es reconeixia disposat a passar-se al partit taronja, de la mateixa manera que els votants del PSOE, tot i que fos amb un únic punt de diferència, admetien que el projecte de Ciutadans era més atractiu que el de Pedro Sánchez.

És la perspectiva des de la qual es pot entendre l'excitació i el nerviosisme que s'han anat acumulant a les seus de Génova i de Ferraz. Ja deia Pablo Iglesias que Rivera era com “el xiclet de MacGyver del règim, que val per a tot”, i resulta que l'estirabot d'aquella sessió parlamentària —agost del 2016— s'ha demostrat premonitori respecte a l'elasticitat i la versatilitat d'Albert Rivera, més o menys com si hagués arribat el moment que es verifiqués l'aforisme de Victor Hugo que presideix les seves ambicions i les seves braçades de nedador obstinat: “No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu temps”.

El temps de Rivera és l'auge de la comunicació i la caiguda de les ideologies. L'agonia de l'esquerra i de la dreta. L'amenaça del nacionalisme i del populisme. La resposta de la bandera comunitària i del reformisme. L'època dels moviments i no dels partits. La política de la transparència i del pragmatisme.

El seu temps és el de l’auge de la comunicació i la caiguda de les ideologies. L’agonia de l’esquerra i la dreta

És el context concret en el qual es va fer carn el providencialisme d'Emmanuel Macron. El cap de l'Estat francès era la persona adequada en el moment idoni. Carismàtic, atractiu, jove, nou. I apologista de la transversalitat, predisposant el titular que Rivera va concedir a aquest diari dilluns passat: governaria Espanya amb ministres populars i socialistes, a imatge i semblança de la síntesi macronista.

L'ambigüitat és la virtut i és el límit en l'evocació consensual d'Adolfo Suárez, però també representa una opció salomònica i asèptica entre opcions dubitatives. Ciutadans és la cervesa sense alcohol. El cafè tallat. I Rivera, més que el retrat del gendre perfecte i del golden boy de la tercera via, és l'encarnació del seu propi partit: jove, universitari, urbanita, europeista, liberal, reformista, cosmopolita, espanyolista, “meritòcrata” i… mestís. Família pencaire. Pare barceloní, mare malaguenya. I un avi emigrant a França i a Suïssa amb tanta personalitat i fama que durant molts anys es va identificar l'Alberto Carlos com “el net del Lucas”.

El suspenen els sondejos en valoració. I l’assetgen els estereotips. Candidat de l’Ibex. Falcó del capitalisme

El repte consisteix ara a traslladar a les urnes l'eufòria demoscòpica, seduir els votants grans, arrelar-se a l'Espanya rural, iniciar-se en territoris hostils —Galícia, Navarra, el País Basc— i despullar-se de les suspicàcies i antipaties que desperta Rivera. El suspenen els sondejos del CIS en termes de valoració. I l'assetgen els estereotips. Candidat de l'Ibex. Fill pròdig del sistema. Naranjito. Falcó del capitalisme. Paladí de fatxes. Egòlatra.

S'hi podria afegir que hiperactiu i hiperpresident, però el primer tret no és necessàriament un defecte, i el segon detall s'ha començat a relativitzar amb la irrupció d'Inés Arrimadas. Ella ha estat l'artífex de la victòria en les últimes eleccions autonòmiques i la dipositària d'una alternativa al poder en Ciutadans que abans no existia. I que permet inaugurar no ja la qüestió successòria, sinó una pregunta legítima: seria Arrimadas millor candidata que Rivera a la Moncloa?

La novetat de la lideressa taronja demostra que Rivera és menys nou del que sembla. Per la seva precocitat. Pels seus remots temps d'afiliat a UGT. Perquè ja va ser escollit diputat autonòmic el 2006. I perquè la repercussió del seu nu en la campanya del 2008 no li va obrir les portes del Parlament nacional. Es va haver d'esperar fins al gener del 2016. I provar-se des de llavors en la versatilitat de l'home frontissa. El seu suport a la investidura de Pedro Sánchez no li va impedir facilitar després la de Mariano Rajoy. Ara s'ha convertit en adversari de tots dos i sembla que ha superat el paper de comodí. Rivera guanyaria les eleccions si es fessin demà mateix, però és Mariano Rajoy qui les pot convocar el 2020, més o menys com si l'administració letal del temps aspirés a desdibuixar la conjuntura i la unanimitat amb què les enquestes coronen la marató d'Albert Rivera.

Seguidor del Barça, exmotard, agnòstic, pare de la Daniela, el líder de Ciutadans sintonitza amb la movida —Loquillo, Almodóvar, Savina—, està llegint Patria i professa una certa idolatria per Mandela i John F. Kennedy, tot i que la seva connexió a la Casa Blanca l'hi ha proporcionat la ficció. Per la sèrie d'El Ala oeste. I perquè s'ha enganxat a House of Cards. El president d'aquesta ficció, Francis Underwood, li ha deixat en herència un aforisme que relaciona la política amb el darwinisme —depredador o víctima— i que prové del viacrucis a la Moncloa: “El camí cap al poder està pavimentat d'hipocresia i de víctimes”.