Eslògans i raons

S’apropen les eleccions del 21 de desembre amb polítics presos, caps de llista empresonats o amb una ordre de detenció que pesa sobre ells i el Govern de la Generalitat intervingut en la polèmica aplicació de l’article 155 de la Constitució. La situació és més procliu a la testosterona que no pas a l’anàlisi serena. És el que tenen patriotismes i banderes, que amb facilitat converteixen la ciutadania en afició i les autocrítiques en autojustificacions. Tanta emoció posa sordina als problemes quotidians que, en el millor dels casos, queden reduïts a simples armes electorals. Mentrestant, la marea de la precarietat va pujant, i amenaça d’engolir cada vegada més progressos socials.

Les dades recents de l’Eurostat confirmen que el 2016 el PIB espanyol va créixer més que la recaptació, de manera que la pressió fiscal ha disminuït. Espanya hauria pogut ingressar uns 75.000 milions més si hagués estat en la mitjana de la zona euro respecte als impostos. Però no és així, es troba al lloc 13è dels 19 països de la zona. Els poc més de 8.000 milions d’euros que nominalment queden a la caixa de les pensions potser haurien agraït més recaptació tenint en compte que el Govern central ha hagut de recórrer a un préstec de 10.200 milions d’euros per cobrir les necessitats. En realitat, el Partit Popular no ha fet més que complir el seu programa: abaixar els impostos. Tot molt a gust dels conservadors, tot i que es posin en perill els drets socials dels gairebé nou milions de pensionistes. D’elements per a la reflexió no en falten. El Govern central reduirà el 2018 per tercer any consecutiu les despeses en sanitat, educació i protecció social respecte al PIB, tot i que paradoxalment s’hagin pressupostat 2.000 milions per al rescat de les tan cèlebres com deficitàries autopistes radials. Des que Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, la despesa social ha passat del 48% del PIB al 40% previst per al 2019, segons el Programa d’Estabilitat 2017-2020. Creix l’economia –aquesta és la gran coartada–, però baixen els salaris –aquesta és la realitat–. Al novembre la Seguretat Social va perdre 12.733 afiliats, dels quals 4.038 –un terç– a Catalunya. El 91% de les noves contractacions laborals té una durada mitjana de 51 dies i només el 55% dels aturats reben prestacions. I tots els nacionalistes d’ordre exhibeixen amb orgull el seu acostament a l’objectiu de dèficit com a valor intrínsec.

Estem assistint a la cerimònia de la transsubstanciació d’arguments en eslògans. Segons l’Administració central, les pensions a Catalunya s’haurien de reduir en un 20% si es cobrissin només amb les cotitzacions recaptades a la comunitat. Aquestes dades de la primavera passada van ser contestades uns mesos més tard, al setembre, pel Govern català amb l’argument que aquest dèficit de gairebé 5.000 milions no tenia en compte la transferència a l’Estat. Per la Generalitat, el dèficit de la Seguretat Social a Catalunya és de 1.300 milions. Per a uns, la solució és no sacsejar el magre arbre de l’status quo. Per a uns altres, es tracta de trobar el corn de la independència, que dona un fruit permet viure com un rei a qui el posseeixi.

Els termes en què transcorre aquest debat no tranquil·litzen, perquè mentre es fragilitza el mercat laboral i minva gairebé a zero la caixa de les pensions.

Antoni Comín, conseller de Salut del Govern de Puigdemont, va clamar el febrer del 2016 que la independència era la manera més segura de disposar de mil milions més per a la sanitat. El llegat que deixa són les urgències saturades –com en qualsevol centre sanitari públic de la majoria de comunitats autònomes–, 120.000 pacients esperant proves diagnòstiques i fins a tres setmanes d’espera per a una visita al metge de capçalera, quan el límit de temps que es va fixar al pla de xoc del mateix Comín era de 48 hores. De fet, els ciutadans no han notat cap millora.

A hores d’ara i tenint en compte els precedents, cal prescindir d’immobilismes i solucions màgiques. Els problemes superen les fronteres actuals, futures o imaginàries. Cal debatre a fons com posar fi a la cronificació de la pobresa i la contínua erosió de l’Estat del benestar que imposa el nou model social sorgit de la crisi.