_
_
_
_
_
STAR WARS
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Sempre el mateix, quina tabarra

Això ha degenerat en un serial tan calculat i insípid que em mata d'avorriment, no té inspiració ni ànima, i és servil amb una fórmula que resulta infal·lible al mercat

Finn (John Boyega) lluita contra la capitana Phasma (Gwendoline Christie), a 'Els últims jedi'.
Carlos Boyero

La sumptuosa posada en escena d'aquest presumpte o constatat esdeveniment mundial que suposa accedir, abans que s'estreni, a una projecció de premsa d'Els últims jedi, la vuitena, novena, centèsima (?) entrega d'allò que va començar amb una música exaltant i sublim i unes lletres que anunciaven amb una fascinació llegendària: “Fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana”, és el prolegomen per ser testimoni del que esperen veure milions d'espectadors de qualsevol cultura i qualsevol lloc del món. I no es tracta només de veure una pel·lícula, aquesta activitat d'entrada agradable que des de fa més de quaranta anys forma part de la quotidianitat de la meva feina.

ELS ÚLTIMS JEDI

Direcció: Rian Johnson.

Intèrprets: Daisy Ridley, Mark Hamill, Adam Driver, Carrie Fisher, Oscar Isaac, John Boyega, Frank Oz.

Gènere: ciència-ficció. EUA, 2017

Durada: 152 minuts.

Només començar, en una cua asfixiant, em requisen el Nokia, tan anacrònic, pobret, tan vell que encara em serveix per parlar amb cada vegada menys persones. Després escorcollen amb cura i dedicació la meva perjudicada anatomia per prevenir que hi coli algun artefacte diabòlic que pugui afectar l'hipercalculat taquillatge de la seva divina criatura. I després, una cap de premsa amable, natural, molt professional ens avisa que algú ens vigilarà a la sala durant la projecció perquè les temptacions dels corsaris audiovisuals no triomfin. La bufeta i els ronyons, que tinc molt castigats, em reclamen visitar la perfumada toilette a mitja projecció (és imperdonablement llarga, uns 150 minuts) i quan torno a la sala em tornen a escorcollar de dalt a baix, per si hi havia algun espia al lavabo.

Quan finalitza aquesta lúdica i inoblidable gesta de l'actual cinema d'aventures –tal com molts asseguren, sense mostrar cap mena de vergonya–, torno a fer una cua interminable perquè em retornin el mòbil i també em suggereixen que deixi escrita en un paper la meva opinió sobre el que he vist. Ah, me n'oblidava, també ens han demanat abans que només podrem escriure o parlar del que hem vist a partir d'aquell dia a les sis de la tarda i un minut, i ens demanen educadament que no expliquem en cap moment l'argument ni caiguem en el pecat de l'espòiler. I recordo el títol, gens original, d'una cançó del meu estimat Leo Ferré: Les temps sont difficiles. Sempre ho han estat, Ferré. Però els dinosaures cada vegada ho tenen més fotut.

I entrem ja en el tema. O no. Seguim amb les digressions gratuïtes. Se suposa que el que he vist, aquest guió sense cap ni peus, fet només de referències en les quals em sento perdut, aquest film dirigit rutinàriament, és una preqüela, seqüela, remake –el que diantre s'inventin– d'aquell cinema i negoci fastuós –van descobrir que això de l'espectacle només era l'excusa per a un merchandising genial– que es va iniciar amb la memorable La guerra de les galàxies i va continuar amb la inquietant i fosca L'imperi contraataca (hi apareixia Yoda, un personatge que em va fascinar, com Darth Vader i Obi-Wan Kenobi, i n'hi havia algun de menys pertorbador, però que em queia molt bé, com el vitalista, audaç i insubstituïble Han Solo).

Però això ha degenerat en un serial tan calculat i insípid que em mata d'avorriment, sense inspiració ni ànima, servil amb una fórmula que resulta infal·lible al mercat, un cinema que sap que la paciència dels seus espectadors només admet un no parar de plànols amb una durada mínima, extasiats amb aquesta música que retrona arreu, falsament èpica, inútilment lírica, a la recerca de nous personatges que semblen una caricatura. Es tracta d'un cinema amb estratègia d'acció contínua, sense descans, que enmig d'aquesta apoteosi de batalles, duels, soroll i efectes especials aconsegueix l'efecte paradoxal que a estones em caigui el cap. I són diverses les generacions que segueixen aquest show galàctic amb l'amor i la fidelitat dels creients. Beneïts siguin. Com els envejo. Jo tremolo cada vegada que haig de patir el nou lliurament d'una saga que em resulta insuportable. I continuarà... fins a l'infinit.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_