Independència migpensionista

Declarar la independència i alhora suspendre'n els efectes. Aquesta és l'estranya fórmula per a la culminació del Procés. Una declaració que ni tan sols és una proclamació i que defuig la paraula unilateral escollida pels propis independentistes quan van començar aquesta història. Vet aquí una DUI que és autèntica, però que no és tal declaració, amaga que sigui unilateral i només exhibeix la independència com un dret guanyat en la jornada del primer d'octubre, gràcies a l'astúcia dels organitzadors, a la mobilització ciutadana i a les macadures rebudes durant una intervenció policial d'una ineptitud política inexplicable.

Al final, tanta confusió exigeix fer dos aclariments. El primer, sobre la validesa del plebiscit de l'1-O. El segon, sobre les lleis que han permès celebrar-lo i han organitzat la seva aplicació. Puigdemont ha reivindicat la jornada de votacions i fins i tot la legitimitat dels resultats i només ha deixat entendre que la llei de transitorietat i de fundació de la república no començarà a aplicar-se, no se sap gaire bé durant quant de temps. Poc convincent, de cara al Govern espanyol i internacionalment i, sobretot, davant dels catalans que s'han vist marginats del procés independentista i pateixen els efectes de la fugida cap endavant de les últimes setmanes.

La retòrica del diàleg amb què Puigdemont ha adornat el seu discurs no converteix l'1-O en un referèndum amb garanties i els seus resultats en homologables i acceptables, ni les lleis de desconnexió il·liberals i inconstitucionals en un marc legal constitucional i legítim. Substituir les paraules, diàleg en comptes d'unilateralitat, té el seu sentit, però cap credibilitat després dels nivells de tensió i de divisió que ha patit la societat catalana, amb l'estampida empresarial i amb la pèrdua de la capitalitat econòmica de Barcelona.

Perquè no s'entengui l'acte d'ahir com una DUI amb voluntat suspensiva, Puigdemont ha de reconèixer que no hi va haver referèndum i deixar sense validesa les lleis tramitades els dies 6 i 7 de setembre. Aquesta seria l'autèntica mediació que ara tant busca, però no amb agents internacionals o ni tan sols amb altres de la resta d'Espanya, sinó amb els catalans exclosos i espantats per la cavalcada independentista, representats per la meitat buida de l'hemicicle el 6 i 7 de setembre.

Aquest serà el retorn a la normalitat de la legalitat, l'única base per al retorn a la conversa civil, al diàleg polític i a la perspectiva del pacte que permeti recuperar el consens estatutari i constitucional. No hi ha independències migpensionistes, igual que no hi ha mig embarassos. L'oferta de diàleg té una única virtut i és que encara permet un aclariment definitiu que recuperi la confiança dels ciutadans, dels mercats i de les empreses. Això vol dir renunciar a aquesta DUI que vol dissimular que és una DUI. L'únic avantatge d'aquesta DUI dissimulada és que és una ostensible renúncia a la solemnitat que la CUP exigia i no ha obtingut. És molt poc. És insuficient. I no n'hi ha prou.