_
_
_
_
_

Messi celebra la Lliga després de perdre-la

El davanter argentí expressa l’alegria per un gol al Calderón que, a diferència de la setmana passada, sí que va celebrar

Ramon Besa
Busquets, Umtiti, Mathieu, Saúl, Godín i Carrasco.
Busquets, Umtiti, Mathieu, Saúl, Godín i Carrasco.Emilio Naranjo (EFE)

El futbol del Barça ha perdut gràcia i si es vol encant, per no parlar d’estil, apreciació que provoca urticària al Camp Nou. No té més horitzó que el partit a partit, la supervivència pura i dura, terreny en el qual es bat de manera irregular, depèn del dia i de l’adversari, sempre alleujat en qualsevol cas per la rebel·lia del seu entrenador i el pes de les seves figures, que a Madrid han estat Neymar, Ter Stegen i per descomptat Messi. No són arguments propis del millor equip del món, ni tampoc garanteixen la Lliga. Hi ha vegades, no obstant això, que són suficients per guanyar partits dramàtics com el del Calderón

La classificació exigia una resposta autoritària del Barça. L’empat no li valia ni a l’Atlètic. Així que tots dos equips s’han batut com si disputessin un partit únic, fins que els blaugrana han cantat victòria amb un gol de Messi, que en compta 27 en 34 partits davant els blanc-i-vermells, abatuts de nou en el seu feu: les dades asseguren que hi ha pocs estadis més favorables per als blaugrana que el Calderón. Sense joc ni identitat, el Barça té prou competitivitat i talent per derrotar un dels contraris més durs de pelar com és l’Atlètic. No va hi ha hagut sorpresa al marcador sinó a la pissarra de Luis Enrique.

No es recorda un entrenador blaugrana des de l’arribada de Cruyff al Camp Nou que no hagi jugat un partit important amb tres defenses, quatre migcampistes i tres davanters, un desplegament conegut popularment com el 3-4-3 i l’aplicació del qual resulta molt particular al Barça. De vegades, i amb matisos, s’ha utilitzat en situacions d’emergència, com les que va tenir Rijkaard a la Romareda o a Anfield, i de vegades s’ha presentat com el punt culminant de l’evolució futbolística de l’equip: potser el millor exemple de la perfecció va ser el 3-7-0 exhibit per Guardiola a la final del Mundial de Clubs-2011.

Encara que Luis Enrique ja va posar una línia de tres saguers en jornades d’entretemps, condicionat per les absències o les rotacions, com el desembre del 2014 contra el PSG, no es recordava al currículum del tècnic un pla semblant al desplegat al Calderón. No era una fórmula treballada, o preparada, tampoc una evolució de l’estil de joc del Barça, sinó que més aviat ha semblat un recurs en temps d’inseguretat, una sortida improvisada per agitar el propi equip i recuperar sensacions i al mateix temps sorprendre l’Atlètic després de moltes cites a la Lliga, la Champions i la Copa.

La desconfiança embargava el Barça, vulnerable i poc fiable, imprecís, sense jerarquia ni control, disposat últimament a jugar-se la vida a la ruleta russa, a l’àrea aliena i la pròpia, defensada per un colossal Ter Stegen. Molt tou i maldestre, poc obert pel flanc de Rafinha, l’equip blaugrana s’ha trencat al cap de poca estona, no enganxava amb la punta del rombe, ocupat per un Messi passiu, i era constantment requerit en defensa per l’agressivitat dels nois de Simeone. Els blanc-i-vermells han atacat en bandada mentre els blaugrana s’han lliurat a l’estratègia i a la força de Luis Suárez.

Els dubtes barcelonistes contrastaven amb les veritats de l’Atlètic, convençut de tenir raó des que es va retrobar amb la seva essència a la Copa que va perdre precisament amb el planter de Luis Enrique. Els blanc-i-vermells eren superiors futbolísticament i millors com a equip que els blaugrana, que només han competit de vegades pel geni les seves figures, i especialment per la valentia de Neymar. Malgrat ser molts, no hi havia notícies en canvi dels migcampistes: el partit ha passat de llarg per a Busquets (ha sumat 12 pèrdues), Iniesta no hi és i ni Sergi Roberto ni Rafinha trobaven el seu lloc.

Encara que és un futbolista discontinu, Rafinha també resulta descarat i té gol, com s’ha constatat quan el partit s’ha equilibrat en la represa després que els blanc-i-vermells es contagiessin del desordre del Barça. L’intercanvi ha provocat un anar i venir que ha deixat al descobert el mal moment de Busquets. El mig centre ha provocat amb la seva falta el gol de l’empat de Godin per més que el blaugrana reclamés falta en el salt del central de l’Atlètic. La contesa ha quedat llavors a mercè dels detalls, i llavors ha aparegut Messi per a un gol la celebració del qual ha contrastat amb la tristesa de la setmana passada després de tombar el Leganès.

Si diumenge passat semblava que el Barça havia perdut la Lliga, al Calderón ha fet la sensació que l’havia guanyat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_