Apostar per l’invisible

Ni per la pàtria ni per la fortuna. Els nous mecenes s’enfronten a reptes menys èpics o rendibles, encara que potser més complexos. Al món i aquí, on se segueix a l’espera d’una llei de mecenatge que, si per fi arriba a veure la llum, naixerà tan anacrònica com aquella frase, “per amor a l’art”, esgrimida com a emblema retòric dels vells temps.

Per aquests predis, va quedant bastant lluny aquest antic benefactor que, contra els elements, fonia el destí de la seva riquesa amb el de la nació. (De fet, quan avui pàtria i patrimoni apareixen junts, salta de seguida la sospita que no és per donar sinó per rebre o, directament, plomar). Però també s’esvaeix el mecenatge més recent de l’Estat, que ja no tornarà a la situació prèvia a la crisi, sobrepassat a més per unes transformacions creatives davant les quals no aconsegueix actualitzar del tot els seus models.

No es tracta només d’un canvi en la situació dels mecenes; es tracta d’una mutació sense precedents de la cultura per la qual aquests solien apostar. No és que estiguem abocats exclusivament a un canvi en el col·leccionisme, és que ha canviat l’estatut mateix del que és col·leccionable. Com apostar per obres que no siguin fetitxes? Com finançar creacions que no es tradueixin en objectes tangibles i intercanviables? Com validar la producció, els processos, o el preàmbul d’uns projectes dubtosament rendibles? Com assumir el trànsit entre un artefacte i un coneixement? Com distingir, en fi, entre l’especulació (econòmica) i l’especulació (intel·lectual) que demanen els nous programes?

Aquestes preguntes, certament, necessiten respostes aquí, allà i a tot arreu. Suposen tant un emplaçament global com local. I obliguen al reajustament radical dels criteris en una societat marcada per la desproporció entre l’oferta i la demanda, abonada a la cultura del Do it Your Self de l’autopublicació o la autoexposició.

El cas és que avui comptem amb més escriptors que lectors, més artistes que espectadors. I que tots, més o menys, hem acabat com pluriocupats de la nostra pròpia precarietat. En aquesta circumstància, el caràcter prescriptiu del mecenatge perd el crèdit de què disposava en el passat, just en un moment en què prestigi, diners i interès nacional transiten per uns camins que amb prou feines es creuen.

A tot això, caldria afegir reptes particulars. El primer: sortir de l’estat de xoc en què ha quedat la cultura catalana després de la crisi econòmica, amb la corresponent minva del finançament públic i privat en les arts. El segon: redefinir-se davant la simbiosi institució pública-diners privats, en una època en què els bancs —amb les seves col·leccions, premis i espais— s’assemblen més a un museu que a un patrocinador. El tercer: tallar l’amenaça de l’èxode creatiu cap a ciutats en què la iniciativa pública sempre va ser més minsa i, per això mateix, ha tingut més bon resultat l’empenta privada a totes les escales.

Aquests reptes, d’altra banda, no s’afronten des d’un camp desèrtic. La Fundació Suñol o la Vila-Casas, Cal Cego i Olor Visual, Isak Andic o Harold Berg, són espais o noms propis que sorgeixen en qualsevol indagació i evidencien els nous estils d’un mecenatge en què el públic no s’ha de confondre, exactament, amb la procedència dels diners, ni tot allò institucional amb l’edifici on s’allotgen museus, centres culturals o editorials. Parlem d’un mecenatge més nòmada que estàtic, més enfocat en el procés que en l’obra acabada, més atent a l’efímer que al permanent, més proper a les idees que l’ego mil·lenari dels grans noms.

Deia Henri Michaux que l’artista és qui no es pot resistir a deixar empremtes. En aquests temps d’empremtes infinites, per a les quals no es requereix si més no ser artista, potser els nous mecenes estiguin obligats a detectar la cultura amagada. En aquesta època en què el nostre pas pel món va acompanyat d’un exhibicionisme aclaparador, potser és que han apostat per l’invisible. I que això últim, precisament, signifiqui el contrari d’anar a les palpentes.