Materials en marxa

Paradoxalment, el relat públic disponible encara ara sobre el traspàs dels anys seixanta als setanta és de caràcter enganyós, viciat i gairebé tocat de fe microsubjectiva. Vull dir que la principal quantitat de materials a l’abast no són estudis culturals o d’història intel·lectual i literària, sinó fonamentalment memorialístics i autobiogràfics. Les cròniques del passat viscut van des del memorialisme d’un Pepe Ribas i el seu Ajoblancofins a les memòries narcisistes d’un megalomaníac Eugenio Trías, passant per un munt de relats personals que enriqueixen el panorama. Però no ofereixen una forma de solvència interpretativa i matisada d’un període ple de variants mòbils, sacsejat de canvis i continuïtats, d’epifanies reveladores i alhora d’estrats d’immobilisme.

Algunes novetats editorials intenten corregir aquest garbuix de memòries individuals proposant lectures fiables de fenòmens concrets. Recordo ara el Transbarcelonas, de Rafael Mérida, o la crònica una mica plana d’Alberto Villamandos sobre la gauche divine titulada El discreto encanto de la subversión, o fins i tot el deliri de Gregorio Morán a El cura y los mandarines, ple de dolents emboscats i corruptes endèmics.

L’últim és una falsificació metòdica del passat, però el primer és una anàlisi meticulosa i solvent sobre sexualitats, marginalitat, resistència i cultura. N’hi ha més, d’estudis, sobretot del vessant polític, però són molt pocs encara els que intenten nodrir una mirada estratificada, angular, interpretativa i analítica sobre els trànsits plurals que va viure la transició. ‘Tele/eXprés’. cultura y crítica literaria, la tesi publicada d’Alberto Cabello, és una aportació documental que sap aprofitar el memorialisme i les declaracions dels protagonistes, com ara José Luis Giménez Frontín, però té la virtut sobretot de rescatar de les planes del diari Tele/eXprés la seva seductora dimensió literària i cultural.

Va ser aquell un diari vertiginós, potent, enganxat al millor de l’època, encara sense un estudi cabal del seu significat i de la imantació fugaç, entre 1968 i 1975 sobretot, que van aconseguir algunes de les seves figures estel·lars, des de les llegendàries Rumbas de Joan de Sagarra, que algú hauria d’apressar-se a editar amb cura, pròleg i alguna nota (Asteroide Solano, què esperes?!), fins a un Manuel Vázquez Montalbán en versió contracultural del marxisme, o l’especialització filosòfica a les seves planes d’una rara avis tan singular com José María Carandell o, encara, la crítica solvent de Pascual Maisterra, un home del règim, censor i conservador, però molt bon lector de llibres de literatura, inclosa la més nova i renovadora d’aquell moment, signada per Gabriel García Márquez o per Mario Vargas Llosa.

L’estructura de tesi no ajuda a revelar la fesomia del diari, però aporta a canvi un munt de documentació, de noms i de perfils intel·lectuals que la memòria conserva i la Història encara no ha interioritzat com a protagonistes col·lectius d’una etapa febril: allà compareixen des del director d’aquesta mateixa edició catalana d’EL PAÍS, Lluís Bassets, fins a un dels seus fundadors, Miguel Ángel Bastenier.

Tots són noms evocats pels seus textos a les pàgines culturals i periodístiques de Tele/eXprés, tot i que l’heroi tàcit i ambigu que encara demana un estudi és el director de l’etapa més brillant i commovedora, Manuel Ibáñez Escofet, incloses les seves còleres còsmiques i mil vegades evocades pels periodistes a les seves ordres. La jovenalla va donar-li molts mals de cap i molta vida alhora, o tanta vida que els patiments d’un d’aquells joves, empresonat per un reportatge al diari, Josep Maria Huertas Claveria, el duria a un infart que va retirar-lo de la direcció del diari, i potser va acabar amb el diari mateix.