Els hereus de ‘Prufrock’

On trobar la petjada d’Eliot entre les noves veus de la poesia en català? Heus aquí alguns dels poetes que, de manera directa o indirecta, han sucumbit al seu mestratge.

Jordi Julià (1972). Últim llibre: L’aparent, escrit per l’heterònim valencià Carles Robert (2013, Perifèric). Títol d’Eliot preferit: La terra gastada i Quatre quartets.

Assagista, professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona i poeta multipremiat, Jordi Julià és, segons Sam Abrams, “un dels poetes joves més influïts per Eliot, en la doble condició de poeta i de teòric”. Ha escrit poemaris signats per ell i d’altres amb heterònim, en un joc de màscares de regust eliotià. Ell mateix hi reconeix l’empremta en “la construcció del monòleg dramàtic (la idea de segregar i fer parlar un personatge que no se m’assembli gens) i en l’elaboració dels poemes llargs”. I destaca la “modulació justa de to de la seva poesia”, amb “una aposta per la meditació en els poemes llargs, fets de moviments o parts”. El relleu generacional palesa la transversalitat d’Eliot: “La influència que va exercir en la poesia de Ferrater i Gil de Biedma, depurada per ells, també em va acabar sent determinant”. I per dimensionar el teòric, Julià recorda que “és el poeta-crític més influent del nou-cents, perquè ens ha ajudat a comprendre la feina del creador contemporani, ens ha portat a revisar el cànon i a reivindicar poetes oblidats (com és el cas dels metafísics)”.

Marc Masdeu (1976). Últim llibre: Les morts d’Octavià (Labreu, 2015). Títol d’Eliot preferit: El segon quartet, East Coker.

Autor de la darrera traducció del Prufrock al català, Marc Masdeu sap que Eliot “aconsegueix la universalitat des del seu món propi”. Ha escrit cinc llibres de poemes, relats i una novel·la coral, Peus de fang, ambientada a la Guerra Civil. L’autor de The Waste Land ha planat sobre el seu món de manera gairebé reverencial: “És un referent, com pocs altres. Per a mi, Eliot és un cim. Una manera il·limitada de dir les coses, un torrent que s’ho pot endur tot per endavant, sempre entre els marges marcats per la intel·ligència. Un model que no s’ha de copiar però que es pot seguir, que he tingut en compte”.

Jaume Coll Mariné (1989). Últim llibre: Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014). Títol d’Eliot preferit: The Waste Land.

Que els orígens de la lírica siguin la lira i, per tant, el vincle amb la música, ajuda a entendre la doble condició de Jaume Coll Mariné, poeta i baixista del grup Obeses. La trentena de peces que conformen el celebrat poemari Quanta aigua clara als ulls de la veïna destil·len el classicisme enjogassat d’algú que coneix la tradició: “El que més m’ha interessat d’Eliot és la seva capacitat d’obrir la veu del poema a altres veus, ja siguin la d’altres poetes o la d’altres personatges, i que, malgrat tot, la font d’aquesta veu mai s’acosta al collage. És a dir, que la primera persona del poema no ha de correspondre amb el jo de Jaume Coll Mariné i, a més, pot tenir múltiples personalitats i moure’s, al mateix temps, en múltiples registres i, quasi, gèneres: sempre es tracta d’un personatge, d’un ninot que neix i mor en el poema”.

Josep Pedrals (1979). Últim llibre: Exploradors, al poema! Manual d’escriptura poètica per a adolescents. (Estrella Polar, 2014). Títol d’Eliot preferit: Ash Wednesday.

Activista poètic, rapsode, dramaturg i sonetista, Josep Pedrals viatja amb Eliot ben bé des de l’adolescència: “Em van regalar The Waste Land, va ser un llibre que em va sorprendre molt i que vaig llegir diverses vegades. El que em va fascinar aleshores, i el que em va influir decisivament, és la complexitat plena d’ironia, la reordenació de la futilitat i l’anarquia en una mena de flux quasi surrealista, la forma de donar continuïtat a base de contrastos i l’ús reiterat de cites i imitacions”. El segell Pedrals, que abraça àmbits diversos com poesia, teatre i divulgació, es fonamenta sovint en acrobàcies lèxiques, d’aquí que ell mateix hagi aconseguit que el gran poeta prefiguri la seva obra: “Fa anys havia fet la broma que Eliot anunciava la meva arribada tot traduint esbiaixadament stony places per pedrals”. El vers deia: “After the agony in stony places”. I la traducció: “Darrere l’agonia en Pedrals”.