Política al golf i amb espardenyes

A Dionís Guiteras se’l coneix poc fora del Moianès malgrat que apunta lluny en la política nacional. Alcalde de Moià des del 2011, diputat al Parlament des del 2012, Guiteras és l’únic polític català contemporani que ha conduït una consulta legal, una de debò, i a més a més l’ha guanyat de sobres. També va ser escollit alcalde d’un poble amb un deute de 25 milions d’euros –habitants de Moià: 6.000 persones- i ara assegura que té superàvit. Va néixer un Onze de Setembre, el coneixen com ‘Dionís Set vetes’ perquè li agrada calçar espardenyes. Té tots els números per ser un independentista monotemàtic, però no: és el Santi Vila d’Esquerra Republicana.

Guiteras recorda un Santi Vila d’ERC perquè ha triomfat primer en l’àmbit municipal i perquè, com el conseller de Territori, és guapot, parla bé i en certa manera sembla que vulgui destacar més enllà de la confrontació amb l’Estat. En una entrevista aquest 2015 a l’Ara, Guiteras va assegurar que “en alguns municipis, per la seva dimensió, el debat sobiranista potser és sobrer”. També sap posar-se a la pell del rival. El 2012, després d’arribar a l’alcaldia de Moià i trobar-se la desfeta financera que havia deixat CiU, en una entrevista a la televisió Canal Taronja Guiteras va mirar d’excusar les responsabilitats anteriors: “Només mirant el cul saps si és mascle o femella”. Amb aquest llenguatge col·loquial i tranquil, també va radiografiar el problema que ha patit el país: “Fa dos anys, un alcalde que no feia una piscina o un pavelló, era un mal alcalde”.

Poques vegades porta americana, només camisa i texans, sembla que li agrada anar mal afaitat i llueix una cabellera que si no fos perquè a vegades la duu despentinada podria confondre’s amb una perruca. El seu perfil a la web del Parlament diu que va néixer a Granollers, però a ERC asseguren que va néixer a Castellterçol. La seva formació superior és una llicenciatura en Ciències Polítiques per la Universitat Oberta de Catalunya. Guiteras s’ha fet un nom com a empresari d’alimentació ecològica. Té més experiència amb el cultiu de cereals que votant al parlament. També és aficionat al golf, vessant que el fa diferent de bona part dels seus acòlits d’ERC. És soci fundador del golf rústic de Castellterçol. És un camp de golf cooperatiu de nou forats que s’anuncia com un lloc d’esbarjo sense ànim de lucre i ecològic, on no s’ha talat cap arbre, no hi ha urbanitzacions i només es reguen els greens. La informació oficial assegura que és un golf com els d’Escòcia; potser és un missatge sobiranista encobert perquè a l’estiu al Moianès fa una calor més propera a l’Àfrica que a la de les illes britàniques.

Guiteras és el prototip del nou polític de proximitat. De moment ha revalidat l’alcaldia de Moià amb majoria absoluta. També té a favor, per fer política nacional, que s’ha avingut a la terminologia barcelonina de referir-se a tot allò que no és la capital i centre del món com a “territori”: “La gent del territori”, “els agents socials del territori” i d’altres mencions d’aquesta mena són habituals quan discurseja al Parlament, ell i la resta de diputats, com si parlessin d’alguna reserva sioux.

La nit que es van fer públics els resultats de la consulta per crear la nova comarca del Moianès, Guiteras era enmig del sarau, envoltat de gent del poble. Als republicans se’ls reconeixia perquè eren els que tallaven el bacallà, en un racó, eufòrics per l’èxit del referèndum. Als convergents també se’ls identificava per aquella manera de vestir de botiguer –els més grans- o del nen més llest de la classe –els de les joventuts-. Però em va costar reconèixer Guiteras: m’esperava el senyor alcalde panxut i satisfet de si mateix, el cap de la tribu. I no: és un home normal que controlava les emocions. Vaig preguntar-li pels menors de 18 anys registrats al cens electoral. No tenia la dada, ni ell ni una assistenta a qui va preguntar. Em va cridar l’atenció la poca gent jove que havia vist als col·legis electorals. No vaig fer-me pesat per aquest detall en un dia de festa grossa. Era un triomf de molts però personificat en Guiteras com a president del Consorci del Moianès. Tot i això, no va fer cap sermó invocant el Valhalla nacional com ha fet Oriol Junqueras, tampoc va optar per un missatge èpic-xirucaire com el de Marta Rovira al Congrés. Va presentar l’èxit com qui havia complert una obligació del càrrec.