El teatre català, una ferida lluminosa als estudis de Miramar

Calia que canviessin algunes coses per tal que tot seguís igual. Era el 1964: The Beatles escalaven a les llistes de vendes, la NASA enviava les primeres naus a Mart i Espanya celebrava els “25 años de paz” (franquista) amb una campanya ideada pel ministre d’Información y Turismo, Manuel Fraga. És en aquest context que, el 27 d’octubre, a les cinc de la tarda, el centre de Televisión Española (TVE) a Barcelona emet el primer programa en català de la seva història. No és un pamflet jacobí: es tracta d’una adaptació televisiva de La ferida lluminosa, de Josep Maria de Sagarra, un text “d’una intensa militància catòlica”, com el descriu el periodista i doctor en estudis teatrals Ferran González Monge, autor de la tesi El teatre català a TVE (1964-2005) (editat per la UOC). A penes feia cinc anys que la delegació catalana de TVE disposava d’estudis propis a l’edifici de Miramar, a Montjuïc. Aquesta emissió, que no deixava de ser un bolet rar enmig de l’uniforme oferta televisiva del règim, marcaria l’inici de més de 30 anys de producció en català a TVE.

Per més que era sorprenent i insòlit, el fet passà gairebé desapercebut a la premsa de l’època. La propaganda oficial va ser nul·la: si bé una certa permissivitat amb el català podia formar part d’una estratègia per apropar-se a Catalunya, era evident que no se’n volia fer gaire ressò. Al seu torn, el Teatro catalán, programa que va aixoplugar aquestes primeres emissions de dramàtics en lengua vernácula, buscava títols que no plantegessin problemes a l’ortodòxia moral de l’època. El seu horari d’emissió, a més, no era de prime time; les obres es podien veure l’últim dimarts de mes a les cinc de la tarda, franja que limitava l’audiència “als avis i les mestresses de casa”, precisa González Monge. Per aquell espai es van emetre, però, fins a 31 obres entre 1964 i 1967.

Tot plegat coincidia amb una època paupèrrima en l’escena teatral a Catalunya, tot i que les representacions en català es permetien, amb comptagotes, des del 1946. “S’obrien petites escletxes perquè no es digués que el català estava prohibit”, interpreta Francesc Foguet i Boreu, doctor en Filologia Catalana i estudiós del teatre, “així s’intentava desactivar la llengua com a arma política”, rebla.

Tot i així, la censura i les limitacions estructurals contribuïen a un panorama de precarietat. Els actors que no marxaven a Madrid o a l’exili havien de complementar el seu sou com podien, “actors com Jordi Serrat vivien de vendre assegurances”, recorda González Monge. El teatre comercial duia dècades en hores baixes, i “ningú no l’anava a veure perquè tot era espantós”, coincideix el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet.

Es veia Ibsen, Brecht...

L’eclosió del teatre independent català es va produir als anys setanta, coincidint amb l’arribada a la delegació barcelonina de TVE d’un excap de programes del segon canal estatal, La 2, Juan Manuel Martín de Blas. Madrileny nascut a Àvila, Martín de Blas formà part de l’equip fundacional de La 2, el nucli directiu de la qual —estudiants de cinema i gent del món de la faràndula— va ser dissolt el 1972. “La segunda cadena era un problema porque estaba llena de rojos y maricones. ¡Y tenían razón! (…) Yo no era maricón pero sí rojo”, expressa Martín de Blas al llibre de González Monge.

Si bé al principi “tothom se’l mirava amb desconfiança perquè venia de Madrid”, recorda Benet i Jornet, fou sota la direcció de Martín de Blas que la tímida proposta iniciada amb el Teatro catalán va esdevenir un esclat. El madrileny, que coordinà els programes de TVE a Barcelona de 1974 a 1978, va confiar en Benet i Jornet —llavors professor a l’Institut del Teatre— per triar i coordinar els dramàtics. Benet i Jornet, amb Sergi Schaaf, Mercè Vilaret, Francesc Nel·lo, Lluís Maria Güell i altres, va engegar un degoteig sense precedents d’emissions en català: el Taller de comèdies (dels setanta), Doctor Caparrós, medicina general (1979, amb Joan Capri, Joan Pera, María Matilde Almendros i Carme Sansa), Les nits de la tieta Rosa (1980, amb guions de Maria Aurèlia Capmany i el protagonisme de Rosa Maria Sardà), A l’Est del Besòs (sèrie de 1988) o Som 1 meravella (també de 1988, realitzada per Albert Boadella i Els Joglars)...

En una segona etapa, a més, s’apostà per la importació de títols estrangers. Fou així com, a partir de 1974, hom podia veure obres de Henrik Ibsen o Bertolt Brecht a Catalunya, mentre a la resta d’Espanya seguien vetades. “A Madrid no tenien ni idea del que passava a Barcelona”, rememora Benet i Jornet. La permissivitat de la capital hi ajudava; a la televisió tenien una carta blanca que al teatre no existia. L’òpera dels tres rals de Brecht ja l’havia estrenat l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, però havia estat censurada el 1963. En aquest sentit, TVE va emprendre una tasca divulgativa considerable tant del teatre català com de l’estranger traduït. En una època en què les coses importants es tractaven en castellà, “van aconseguir dir en antena ‘Ser o no ser, vet aquí la qüestió’, i que a la gent li sonés bé”, resumeix González Monge.

El teatre i la televisió van mantenir una relació de simbiosi. La televisió donava de menjar a artistes i tècnics, i aquests traslladaven a la pantalla el seu creixent anhel per innovar, esperonat durant els anys del tardofranquisme i la Transició. “Eren tots tan rojos que l’assemblea d’actors i directors es va dividir, perquè uns eren comunistes i els altres anarquistes”, il·lustra González Monge.

Els Joglars, Els Comediants, Joan Pera, Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Juanjo Puigcorbé... Pels estudis de Montjuïc passà la flor i la nata de l’escena teatral, que treballava braç a braç amb el que es va batejar com l’Escola Miramar. El seu nucli de realitzadors —Vilaret, Schaff i companyia— va saber treure profit de l’escassetat de mitjans per elaborar un llenguatge televisiu avantguardista que bevia de la nouvelle vague, el neorealisme italià i qualsevol cosa que vingués de fora mentre no fes tuf d’espanyolada. El nivell d’improvisació era alt. Moltes d’aquelles produccions —algunes anaven precedides de classes magistrals de 29 minuts sobre l’autor en qüestió— difícilment podrien sortir per antena avui dia.

De fet, un dels factors que propiciaren la decadència dels dramàtics en català a TVE va ser el canvi en els hàbits de consum televisius, que ha fet que les emissions de teatre a la televisió quedin desfasades per la posada en escena, el ritme i el pes de la paraula. El cop de gràcia, però, el va donar la creació de la cadena autonòmica, Televisió de Catalunya, el 1983. Amb l’entrada en escena de “la nostra”, TVE va començar a percebre’s com un tentacle de Madrid, un ens forà i massa representatiu de l’antic règim: “La E del nom se li girà en contra”, sintetitza González Monge.

Quan arrenquen els estudis de Sant Cugat, el 1983, sembla que ja és tard: el monopoli dels serials en català passarà a mans de la televisió autonòmica, i la història de producció en català de TVE començarà a difuminar-se en un procés d’amnèsia voluntària que s’allarga fins gairebé avui, 50 anys després d’aquella primera emissió de La ferida lluminosa.