"Sense un cert enfrontament això no tira"

Encara no hi hem reflexionat prou", admet amb els ulls blaus ben oberts la professora d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona Muriel Casals (Avinyó, França, 1945), des del març del 2010 presidenta d'Òmnium Cultural, entitat que dimecres vinent complirà mig segle de vida. Les coses han canviat proporcionalment menys en l'entorn civicocultural que van justificar la creació de l'entitat el 1961 que en la mateixa Òmnium, quan fa un any va ser el pal de paller de la manifestació contra la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional i que va congregar un milió i mig de persones a Barcelona, en un dels actes unitaris més multitudinaris dels darrers temps, i també el seu suport a les consultes independentistes.

Pregunta. Del lema d'Òmnium Cultural —llengua, cultura, país—, cada cop sembla pesar més la tercera part.

Resposta. En llengua i cultura mai no havíem estat tan bé, tot i que la nostra tendència xenòfila fa que ens passem a parlar en castellà i tinguem un ús social de la llengua que no es correspon; sobre el país, ha crescut el capital social i polític de Catalunya; hi ha un reenamorament amb el país. Ara bé, la gent és conscient que la no consolidació de la llengua és per la falta d'un aparell administratiu plenament nostre, que la relació econòmica amb Espanya és injusta, que és un Estat hostil com demostren les sentències del Constitucional... Si l'Estat espanyol fos més plural, la vessant de país no pesaria tant a Òmnium.

P. "Ara sabem que per construir el nostre país cal tallar lligams que no són un llaç sinó un llast". Ho va dir vostè fa tres setmanes en la concessió al Premi d'Honor a Albert Manent. Seria aquest un discurs que comprarien els fundadors d'Òmnium, els Millet, Carulla, Cendrós...?

R. La seva proposta i creació de l'entitat el 1961 ja violentava molt l'ordre establert llavors; crec que ens dirien que si per tirar endavant cal violentar una mica, doncs que endavant; tenim el convenciment que sense un cert enfrontament amb Madrid, això no tira.

P. I els 25.050 socis, què hi diuen?

E. Doncs uns se'ns queixen per massa, com el fill d'un dels fundadors, que ens va dir fa uns dies: "Aneu amb cura!", i d'altres que s'han donat de baixa quan han sabut que no participaríem en la manifestació sobre la independència de dissabte que ve. Nosaltres no anem sota el cartell d'independentistes; treballem per si un dia hi ha un referèndum que hi surti el sí. La independència és complicada, però la dependència, també; molt. Que no arribi el tren de París a Barcelona és un tema polític, no econòmic. La dependència d'Espany, avui, ens perjudica.

P. La burgesia i les elits financeres catalanes estan per la feina sobiranista?

R. Potser amb la boca petita, però cada cop ho diuen més. Sí, la feblesa d'un projecte així està en si les elits no hi volen jugar. Però abans feien callar gent com en Ramon Trías Fargas i ara, no. A les darreres eleccions a Foment, Joaquim Boixareu, reconegut independentista, va obtenir el 30% dels vots, gairebé. El catalanisme econòmic i l'identitari ara van més junts.

P. Què ha significat per a Òmnium l'èxit del 10-J?

R. Ens ha donat un protagonisme sociopolític que no teníem i ens ha fet veure que posseïm una capacitat de mobilització notable. Des de llavors hem fet 4.000 socis. Ara tenim més força per fer consciència i collar més els polítics.

P. Manifestació amb poc efecte sobre ells, per cert.

R. El país és poruc i els polítics, també. I això va des de Núria de Gispert fins a Josep-Lluís Carod-Rovira, per dir-ho així. Hem d'estirar els nostres líders, és el que hi ha. S'excusen dient que la gent no està del tot conscienciada, però si cal esperar que tots ho estiguin... I és que fa basarda, això d'Espanya.