_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Dretes i esquerres

CATALANISME DEUCENTISTA

Ferran Mascarell

La Magrana

277 pàgines. 19 euros

L'encert de la fórmula estat eficient del subtítol feia pensar que el seu protagonisme al llibre Catalanisme deucentista, de Ferran Mascarell, seria considerable. Però no: el que pesa és el primer concepte, conjugat i usat de totes les maneres imaginables. Després dels dos pròlegs entusiastes de Josep Maria Bricall i Mar Jiménez, és una mica decebedor que un home amb vocació i exigència reflexiva com Mascarell hagi cedit massa obertament a la formulació propagandística d'un pensament polític, i amb això vull dir que ha cedit a l'abús de la simplificació, la generalització, la reiteració i, al cap i a la fi, al wishful thinking que delaten les expressions encapçalades amb frases del tipus "hem de fer, hem de ser", exigències de "rigor" i una concessió general a la galeria a l'hora de formular amb gruix suficient una proposta de futur.

El llibre de Mascarell reforça el fet que el catalanisme eclipsa les opcions ideològiques

El secret potser és la mateixa insubstancialitat de la noció de catalanisme hores d'ara. No estic dient, com sovint deplora Mascarell, que no calgui discutir-ne: el que potser sí cal de veritat és identificar la raó per la qual la política a Catalunya o és catalanista o no és. La catalanitat com a ideologia ha crescut com a hegemonia de neutralització política i al mateix temps ha anat eclipsant les opcions ideològiques que han de singularitzar les distintes polítiques (a Catalunya, i a la resta del món).

La pretensió explícita del llibre és fomentar una unitat catalanista que sumi i doti de valors compartits la societat catalana. La proposta del deucentisme és una mena de doctrina consensuada i galvanitzadora de les diferències dels agents polítics i socials: "l'ideari de la renovació, d'allò comú, d'allò que ens uneix, d'aquells que aspiren a millorar aquest país, del nostre dret a ser plenament reconeguts com a nació a Espanya i a Europa, de la nostra voluntat de ser una societat avançada en drets socials, en economia i cultura". Si això és tot, i és bàsicament el que diuen aquests articles aplegats (la majoria procedents de La Vanguardia i, sobretot, l'Avui, publicats entre el 2007 i el 2010), em fa l'efecte que Zapatero i Rajoy podrien subscriure-ho sense vacil.lar només substituint Espanya per Catalunya, com si un i l'altre fossin la mateixa opció política. No és completament extravagant que el millor article del llibre, l'últim i inèdit, no inclogui ni una sola vegada la paraula catalanisme i en canvi mediti seriosament sobre les mancances de la funció pública i política, d'acord amb el que va voler ser el jove socialdemòcrata dels 70 i el que és ara conseller de Cultura?

Això fa evident que aquest unitarisme és un miratge o és d'una innocència que òbviament no té Mascarell, perquè el que defineix les polítiques d'un Estat eficient no és l'amor a Catalunya o a Espanya —això es dóna per fet, i jo crec que és així com es viu a Catalunya. La catalanitat no és un conflicte teòric, excepte per aquells que anhelen (a tot estirar, un 15% de la població) una independència redemptora dels mals...

El que cal discutir de veritat és la funció d'un Estat eficient, i això sí que és ja matèria explosiva: a què dedica l'estat la seva eficiència, on posa l'èmfasi i què exclou de la seva intervenció. No pot definir-se un estat eficient sense assenyalar allò que desprotegirà o allò que condemnarà: "Els catalans volen un estat que garanteixi drets, necessitats i ideals", diu Mascarell. Bé, però quins? L'estat és una eina útil sota la direcció política d'uns principis ideològics àmpliament compartits però potser no tant com perquè representi o empari els interessos de tots els sectors socials, per molt catalans i fins i tot catalanistes que siguin tots aquests sectors.

La flaire que respiren els articles és una sociovergència no explícita, com si aquest unitarisme atorgués les autèntiques armes per combatre les desigualtats socials, reduir els abusos, integrar els més marginats o dèbils, protegir els més vulnerables. Per articular això no és suficient amb el catalanisme perquè, insisteixo, és l'adn de gairebé totes les forces polítiques catalanes des de fa una pila d'anys. La diferència rau, encara, en opcions de dretes i d'esquerres, com l'irrespectuós òmnibus recentment posat en circulació ha fet palès amargament.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_