Enlloc com a casa?
EL MILLOR LLOC DEL MÓN
Rosa Cullell
Amsterdam
152 pàgines
17,90 euros
La cosa de la ficció literària va començar amb personatges que abandonaven aviat el domicili conjugal: Aquil.les, Ulisses o Enees se n'anaren de casa per complir proeses ben lluny; també Roland, el rei Artús o el Cid foren una prova de la difícil conciliació de la vida familiar i laboral; i no cal dir que l'antiheroi novel.lesc el primer que feia era fotre el camp de casa per rodar món, ja fos Lazarillo, Don Quijote o Robinson Crusoe.
Però en algun moment del segle XIX, quan això de la novel.la va començar a prendre una nova embranzida, als personatges se'ls va buscar en l'entorn quotidià de la família, fins al punt que aquest entrellat de caràcters arribaven a ocupar el protagonisme de la narració, abans encapçalada per un de sol. Així feia Honoré de Balzac en bona part de les seves novel.les o Émile Zola en el conjunt de Les Rougon-Macquart (1871-1893). Després vindria Thomas Mann amb Els Buddenbrook (1901) o més a prop, Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad (1967) i Mirall trencat (1974) de Mercè Rodoreda.
L'excel.lent estratègia de Rosa Cullell fa que cap dels personatges se superposi a un altre
A la narrativa en català aquest gust per la família ha fet camí i fins i tot s'ha transvasat a les sobretaules televisives. La mostra literària més recent és El millor lloc del món, primera novel.la de la periodista Rosa Cullell (Barcelona, 1958), on es persevera en aquest imaginari familiar, traçant una constel.lació d'ànimes que protagonitzen coralment el relat.
En una novel.la com aquesta sempre és difícil que un conjunt de personatges es desenvolupi, sense que cap d'ells acabi presidint l'acció per sobre dels altres. Però una excel.lent estratègia ho permet aquí, mitjançant un mosaic de capítols en cadascun dels quals hi escoltem la veu íntima d'uns individus en ciutats i temps diversos, formant un encreuament de records d'infància, afanys del present i vides evocades. Aquesta juxtaposició abrupta de discursos fa avançar el lector dins d'un remolí de veus que el distancia de l'específic de cada personatge, per deixar-lo gaudir millor d'un deliciós torrent de peripècies vitals i contalles quotidianes. Dolç aiguabarreig que en el seu delicat desordre aconsegueix plasmar la consistència pròpia de la vida.
És així com es fa girar una roda de caràcters davant del lector; en primer terme, tres dones que desitgen trencar amb el seu present: la Rosa, la Marianne i la Pilar, al voltant de les quals van girant l'àvia Lola, en José Mari, el jove Manuel, l'adolescent Violeta i Francisco, el marit abandonat. Una xarxa d'individus marcats per anhelar o veure's abocats a una ruptura amb la vida que porten, amb l'horitzó de trobar o recuperar el seu lloc al món (el millor per a cadascú).
Ja ho diu la Rosa: "em vaig sentir com la Scarlett O'Hara a les escales de Tara: a punt de fer un jurament que canviaria la meva vida" (pàgina 58). És per això que Cullell forja vertaderes figures de novel.la, en salpebrar-les amb aquest ingredient indispensable: l'evolució pròpia d'un subjecte, que fa notar el canvi en els personatges al llarg de la narració. Per bé que tampoc es poden obviar alguns excessos, habituals en una opera prima, com el tanteig vagarós que aspira a parlar de masses persones i fets en un espai molt estret.
Tot i això, tira endavant aquest intent de donar forma a una cosa tan propera i fràgil com el camp de forces que és una família, però permetent a les individualitats emergir amb claredat, implicades, però no engolides, en el conjunt familiar.
