Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Somniant truites

L'ALQUÍMIA DEL MERCAT D'ALQUÍMIES

Maurici Pla

Quaderns Crema

145 pàgines. 12 euros

L'alquímia del mercat d'alquímies de l'arquitecte i escriptor Maurici Pla (Barcelona, 1959) sembla reproduir el tarannà dels somnis: és una delirant peripècia explicada pel seu protagonista, administrador d'un museu d'art modern, que amb la dona i la filla va a la caça d'un dibuix de Paul Klee. En aquesta cerca per una rara ciutat s'anirà trobant amb personatges enigmàtics, que oferiran possibilitats per aconseguir-lo.

Com que el relat té aquest regust oníric, si ens posem les ulleres psicoanalítiques podrem sucar-hi pa. Així s'entendrà el precís joc d'objectes evidents que omplen la narració i que semblen amagar significats de l'inconscient. Aquesta sensació de somni es fa patent en creuar-nos amb tants fets inversemblants: l'accelerat trànsit pels espais, les casualitats, el permanent absurd (com la doble trobada amb un escamot feixista que canta en anglès), i també les actituds dels personatges que sovint provoquen un xoc moral. Però es percep sobretot en el desig eròtic que electrifica els personatges.

Si ens posem les ulleres psicoanalítiques podrem sucar-hi pa, al relat

Quan un arquitecte li escau de fer literatura, hi trasllada certa noció de mesura i equilibri

No obstant això, el que més dóna l'aspecte de somni són els objectes recurrents que apareixen en la narració, com impregnats d'alguna significació secreta. D'aquesta manera s'explica l'obsessiva presència de sabates, mitjons, peus ferits i un sospitós sabater-podòleg. El mateix passa amb la constant aparició d'un somnífer il·legal anomenat "dioxapina", amb el qual tots els personatges entren en contacte. El seu valor com a droga somnífera ens apunta a la somnolència en què es desenvolupa tota l'acció. A banda, una munió d'altres objectes es distribueixen per tot el relat, amb aquesta possibilitat de sentit ocult i la funció calculada de cohesionar la narració. Cosa semblant escau amb els espais: els soterranis de dos marxants d'art, plens de quadres, semblen l'úter on el protagonista acudeix perseguint el major objecte de desig: el dibuix, que mai se sap si és vertader o fals. I encara, sobre tal aventura l'autor aconsegueix adreçar una àcida crítica, quan identifica amb lucidesa el museu d'art modern amb la destrucció urbana, l'especulació del sòl i la corrupció política.

Tot això ho explica Pla amb un estil esquemàtic, que fa lliscar amb celeritat les accions del personatge, però que deixa anar espurnes on es descriuen detalls amb precisió, quasi enfilant-se en el lirisme. El mateix estil que el protagonista veu en el quadre buscat: "quatre línies molt senzilles que sintetitzen la concepció de tot un món." (pàg. 54). A la vegada, és capaç de parodiar l'argot farmacològic o l'idioma dels artistes, tal com feia esplèndidament a la seva darrera novel.la, Dissabte a les fosques (1999), el relat —també al·lucinat— d'una setmana en la vida d'un pintor.

L'alquímia... és una novel·la breu i un prodigi d'imaginació perquè aconsegueix traçar en poques pàgines una experiència estrambòtica que pren les formes del somni i sap excitar d'allò més la lectura, desplegant el relat amb una veu lacònica, en la qual tot s'ajusta i on res es deixa a l'atzar. És la mateixa capacitat de síntesi, sobre arguments extravagants i sarcàstics, que Pla ja ha mostrat en els seus contes d'El mal enamorat (1996) o A favor del suspens (1997) i a l'anterior novel.la. Ara, una dotzena d'anys després, condensa encara més aquesta pulsió irreverent dins d'una forma més exacta. Tornant-se així en una mostra singular d'una petita tendència arrauxada de la narrativa en català, que allibera de l'atonia imaginativa i el to homologat, tan freqüent en el mercat literari. Però alçant-se com a prova que pretendre una narració delirant no ha de ser excusa pel desori formal. Al contrari, a l'hora d'escriure, fins i tot allò més esbojarrat s'ha de calibrar, per tal d'edificar un text viable.

Potser la seva altra dedicació ajuda Pla a oferir tan bona feina, com passa amb Max Frisch, Miquel de Palol o Joan Margarit; ja que quan un arquitecte li escau de fer literatura, sovint té la virtut de traslladar d'una a l'altra disciplina certa noció de mesura i equilibri (de càlcul d'estructures, com diria el darrer) i, per tant, de cura perquè allò escrit sigui estrictament necessari i respongui a una funció. Cosa que ajuda que l'obra tingui guanyat el primer repte: el de sostenir-se, és a dir, que es deixi llegir.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 7 de abril de 2011

Más información

  • LLIBRES