Una tuba per un trombó

L'HOME DE LA MALETA

Ramon Solsona

Proa

295 pàgines. 20 euros

La grisor d'una vida qualsevol pot fascinar, sobretot quan estirem del fil narratiu que hi ha en aquesta vida. És el que acostuma a fer Ramon Solsona (Barcelona, 1950), imaginant el relat banal de la vida per oferir-lo com en un trencaclosques. L'home de la maleta és la seva darrera novel.la, que ve amb premi Sant Jordi i tot!, protagonitzada per un vell trombonista (què hi deu fer la tuba a la coberta?) amb un passat recordat i un present viscut que donen lloc a les dues narracions de l'obra. En una, el músic explica la seva vida d'orfe; en l'altra, és com si paréssim l'orella al que diu i pensa, quan ja és un vidu septuagenari i decideix vendre's casa seva, repartir-ne els calés i anar-se'n a viure amb les seves tres filles. Si al passat es repassen les misèries típiques de l'època, al present la cosa va del xoc entre avis, fills i néts.

Ramon Solsona dóna cos de novel.la a una història que només té ànima de conte

Per fer el personatge, l'autor ha escollit molt bé en la tradició. Al relat del passat hi veiem el model picaresc (des del Lazarillo fins a Dickens) i, al relat del present, el del rei Lear shakespearià, aquell que deixa el regne a les tres filles i va a viure amb elles, però es trastorna quan s'acaben els romanços i l'avi comença a fer nosa. Com li passarà a aquest nou Lear en un present que se'ns ofereix a través del que ell mateix parla i rumia, mitjançant el "corrent de consciència" (aquella tècnica tan de James Joyce i Virginia Woolf, que tracta de representar una ment).

Per tant, L'home de la maleta es dirigeix des d'una sola veu: la del protagonista, que es mostra en el seu to habitual ple de castellanismes, paraulotes, refranys, recurrències i tot ben farcit amb retalls de cançons lleugeres. El mateix personatge ho confessa (referint-se a com escriu les seves memòries): "A mi el català no me'l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt". És, doncs, la parla d'un ancià barceloní la que es pren com l'única llengua amb què es fa rutllar tota la narració.

Aquest és l'experiment: la quotidianitat d'un vell atrapat entre el record i el dia a dia, a través d'una combinació de temes o tècniques de la tradició i expressat en una parla col.loquial. El resultat és una novel.la bastant àgil i entretinguda, però amb algunes arestes.

Vegem on són: per començar, la recreació en el quotidià no es condimenta amb prou incentius que engresquin la lectura, ja que la intriga dels pares desconeguts es refreda quan la narració s'entreté en coses de la vida ordinària. Optar exclusivament per la veu del protagonista, sense la guia d'un narrador extern, no acaba de funcionar: és un gran valor representar la parla del carrer, però se l'hauria d'haver fet més flexible, lliurant-la dels excessos. Perquè les nombroses repeticions de coses i paraules grinyolen massa, (¿calia oferir en brut totes les monomanies verbals del vell músic: la plaga d'expressions recurrents poc variades o les cinc reproduccions d'una acta de "naixement"?). A més, el mestissatge català-castellà, per més real que sigui, quan s'allarga 294 pàgines acaba tornant estràbic el lector.

De Solsona sempre cal esperar-ne més. ¿Com no es pot trobar a faltar el coratge imaginatiu de Figures de caleidoscopi (1989), amb aquell magnífic joc de veus sobre un mateix personatge o Les hores detingudes (1993), amb la perfecta recreació d'una espècie d'Orfeu, que evoca la jornada funesta en què la seva Eurídice és picada per la serp? Ara, cal agrair que es torni a concentrar en una trama i un personatge, controlant la pròpia addicció a la mescla d'enfocaments i accions. Després de Línia blava (2004), on es perd en un mostrari de fils narratius inconnexos, que ordena com un malabarista de discursos; tendència agreujada a Cementiri de butxaca (2006).Tot augurava el retorn al millor Solsona, però: on és la prudència que ens ho hauria brindat?

Tal com s'ha fet habitual en la narrativa en català, el premi —lluny de ser un aval— acaba per destorbar, perquè excita massa el lector, quan caldria que a L'home de la maleta hi busqués passar una bona estona i prou. Potser el problema rau en el desajust de donar cos de novel.la a una ànima de conte, quan amb el d'un relat breu o un conte s'hauria aconseguit captivar molt més el lector: tot plegat rodaria amb més intensitat, evitant els trams on la gràcia inicial tendeix a exhaurir-se.