Teló de fum
Aquests dies fumejants de la polèmica pel tabac en escena em fan venir al cap la meva intensa època com a regidor d'escena al Teatre Lliure, fa més de trenta anys. Me'n recordo perquè aleshores preparava meticulosament coses perquè els actors fessin el que no feien en la realitat, com ara menjar, beure, dormir, matar o morir.
A cada representació de Les tres germanes de Txèkhov, dirigida per Lluís Pasqual i amb un muntatge en el qual jo havia fet d'ajudant de direcció, m'encarregava de posar una coca de fruita falsa a l'escenari, omplir les licoreres d'alguna cosa molt menys espirituosa que el que se suposava que anaven a trascolar els personatges (Coca-Cola esbravada en comptes de conyac o vi, te en comptes de whisky —Rafael Anglada s'emborratxava magistralment amb els substitutius—) i carregar les pistoles amb bales de fogueig. Era una realitat virtual només a mitges: també havia de fer els llits, tornar a col·locar les cretones que les actrius feien volar amb l'entusiasme del primer acte, netejar cada setmana la plata de la família, posar-li oli a la baldufa, tenir ben disposades les campanes que feia sonar jo mateix al tercer acte durant l'incendi... Com que preparar tot això em suposava molt de temps i l'endemà assajàvem una altra obra, també al Lliure, em vaig acostumar a quedar-me a dormir a l'escenari, en un dels llits de l'escenografia. Era una manera d'arrodonir la jornada viscuda a l'illo tempore, com dirien Eliade i Pepe Sanchis, en el temps ritual, sagrat, espès, del teatre. Sempre somiava coses estranyes.
El teatre ja té prou poder d'intoxicació perquè necessiti verisme
Quan em vaig adonar que descuidava petits objectes de la utilleria i algunes peces de vestuari per la meva cada vegada més escassa vida a l'exterior, em vaig començar a preocupar. D'acord, eren anys d'excentricitat i llibertat recentment adquirida, però no era corrent que et passegessis amb una casaca russa de l'època dels tsars i encara menys recitant versos de Lérmontov...
El teatre, com veuen, ja té prou poder d'intoxicació perquè requereixi verisme. El fum de la pistola del capità Soleoni, la boira d'Elsinor les nits que es passeja l'espectre o el núvol d'encens de Canterbury, no necessiten ser reals per commoure'ns. Si a l'escenari no cal degollar genuïnament Jokanaan ni cuinar de debò els fills de la reina Tamora, tampoc caldrà, dic jo, fumar-se de veritat un cigarret.
