Confusió és llum

VIDES IMPROBABLES

Ferran Sáez

A contravent

220 pàgines. 19,50 euros

La vida és confusió. És així. Per exemple, tothom creu que el surrealisme va néixer el 1924 del cap d'André Breton i tota una colla de criatures mentalment alliberades. Doncs no. Com explica el periodista i ninotaire Jaume Passarell a les seves memòries: "...el surrealisme, que la gent que es pensa estar assabentada a casa nostra d'aquestes coses creu que ens va venir de París, va néixer a Barcelona molt abans. La naixença va tenir lloc entre el carrer de la Boqueria i la Rambla". Aquí hi ha el Bar del Centro, on Passarell i una colla de periodistes i literats (Manuel Fontdevila, Josep Amich, Lluís Capdevila, Plató Peig...), (re)creadors també del Barri Xino mediàtic, van ser els pares —entre tangos i cocaïna— del surrealisme. Mentre Europa es matava a la Primera Guerra Mundial, d'altres es morien de riure. És poc coneguda aquesta història. I seria ben fàcil demostrar que el surrealisme és un invent català. Catalunya, terra de sobredosi, d'asfíxia, de realisme, per això s'inventa el surrealisme. Per tant, a algú li pot estranyar que les criatures que desfilen per aquestes Vides improbables d'en Ferran Sáez no puguin ser reals?

L'assagista assaja i es treu de la seva gorra Samuel Carasso, un padrí entranyable, jueu d'origen francès, infància algeriana, català de plenitud i fesomia arrugada, dolorosa, melangiosa del segle XX. Carasso és un col.leccionista d'heterodoxos, i per dir-ho a la manera de Santiago Rusiñol: "un drapaire de records". Un ésser amb una fal.lera per catalans esmunyedissos que van viure entre el XVI i el XVIII. Criatura que estudia criatures increïbles, estranyes, desconegudes, intangibles, boiroses... Antoni Bech, cartògraf i primer individu que fa la volta al món tot sol; Joan-Francesc de la Roca, que escriu un tractat matemàtic per provar l'existència de Déu; Jesús de la Santacreu, un sionista avant la lettre i sense retorn; Joan de Sau, reparador d'òrgans i aspirant a interpretar la música de la Bíblia. El terrari és fascinant i l'obsessió de Carasso és la de l'entomòleg. Criatura i criatures es miren, s'emmirallen, es confonen: separats per la vidriera dels temps.

Per això és cert que el llibre camina per la sirga: entre la novel.la (amb intriga de pes i pessics pop) i l'assaig (de volada acadèmica i picades d'ullet divulgatives), amb tons coherentment ondulants (entrevista, epistolar, memorialístic...) i amb un català natural, terrenal, per explicar un passat artificial, il.lusionant, de bell antuvi. Perquè per anar més enllà s'hi pot veure espurnejar el F for Fake d'Orson Welles. El fals documental d'un falsificador d'art i d'un falsificador de biografies. Un frau. Un frau d'un frau. Un frau molt real. La còpia, l'original. L'art, la vida. La confusió. El joc de miralls.

Però que ningú es confongui: estem davant d'una obra lluminosa, d'un dels assagistes més cristal.lins de Catalunya. Sáez il.lumina un món que ja no existeix, o potser no va existir mai. O siguem més diàfans: ningú ja no sap si va existir i això és com si no hagués existit mai. S'avança així Sáez (com ja va fer amb altres grans temes, a Els bon salvatges, la seva darrera obra, però, vaja, com ha fet sempre: El crepuscle de la democràcia; o Dislocacions o Què (ens) passa?) al debat més palpitant que hi ha en el nostre món de masses fragmentades, trinxades, esmicolades: l'esclat de microcomunitats, de jos de mil interessos també microscòpics.

Tornen els heterodoxos. I potser es revenjaran dels ortodoxos. És aquesta la nova divisió del planeta? Tots es vigilen i és difícil saber si Carasso té raó o són les seves criatures les que diuen la veritat de la vida. Francesc Pujols , un altre gran heterodox, ben real, ja va dir que "la vida és com un coit, una gran confusió de cames". Aquí rau la llum.