Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
DEBAT

Un balanç del suport a les arts

El primer tripartit es va fixar dos ambiciosos objectius en política cultural: doblar el pressupost i instaurar un Consell de les Arts. El primer gairebé es va acomplir. El segon, un fugaç Ferran Mascarell entraria al Parlament un projecte de llei per veure'l decaure amb la convocatòria anticipada d'eleccions. Però els fets ens acabaran demostrant que aquests dos compromisos són, aparentment, irreconciliables. Augmentar recursos (o poder), per retornar-lo a la societat està fora de tota lògica entre la nostra classe política. Rebobinem.

Mai a la història de les polítiques culturals democràtiques a Catalunya s'haurà invertit tants recursos en el suport a la creació com en el bienni 2005/2006. Berta Sureda serà l'encarregada de dissenyar un nou instrument, l'Institut de la Creació i el Pensament Contemporani per desplegar un potent programa. Però poc després, la mateixa consellera Mieras l'esmenarà renunciant a la creació d'un ICAC (amb idèntiques competències d'un ja proper Consell de les Arts). A continuació iniciarà el buidatge de l'antiga Entitat Autònoma de Difusió Cultural (EADC) retirant-li, primer, sis milions d'euros destinats al Pla de Xoc dels Centres d'Art, origen de l'actual retard en la consolidació d'una veritable xarxa d'equipaments. Després anirà reduint el pressupost de l'EADC. El motiu? Rebaixar el màxim per transferir, quan arribi el moment, el mínim al Consell de les Arts.

Tres quartes parts de l'acció del departament de Cultura han consistit a redactar i aprovar lleis, plans i decrets, sense concreció pressupostària

Des d'un bon principi —i abans de la crisi econòmica— el primer compromís programàtic del Govern d'Entesa (segon tripartit) d'equiparar progressivament els nivells de despesa destinats a política cultural als de la resta de països europeus, iniciarà un constant i progressiu incompliment fins a situar-se a l'actual 0,98% del pressupost de la Generalitat. Un mínim històric. Tres quartes parts de l'acció del departament de Cultura han consistit a redactar i aprovar lleis, plans i decrets, sense concreció pressupostària.

El suport a la creació serà l'àmbit més castigat. Entre l'aprovació de la Llei del CoNCA (maig del 2008) i el seu primer exercici de gestió de competències (gener del 2010) es consumarà l'operació d'aprimament de la ja exhausta EADC. Es desmantellen o congelen els seus millors programes. Se li retiren recursos econòmics, humans i tècnics.

El principal argument que es donarà per reorientar el Centre d'Art Santa Mònica (juliol del 2008) serà l'escàs rendiment dels recursos públics esmerçats davant d'una baixa audiència. Tresserras i el seu equip desconeixen el debat estatal sobre les Bones Pràctiques a Museus i Centres d'Art. Confonen l'ecosistema artístic amb el Ministeri de Cultura i tiraran pel dret. Però hi ha, al meu entendre, altres motius. El departament no estava disposat a traspassar el CASM —aleshores sota l'òrbita de l'EADC— al CoNCA i aprofitarà els mesos d'interregne per obrir un conflicte amb el sector que resoldrà una altra institució, l'ICUB, posant l'edifici de l'antic Canòdrom i els recursos (via Plan Zapatero) per a la seva rehabilitació. El pressupost del nou Arts Santa Mònica triplica el de l'antic CASM. D'on ha sortit?

I la resta del territori? Sembla que l'actual govern ja no li queda temps per aprovar el decret de Xarxa Pública de Centres d'Art. Millor, era decebedor. Allò que necessiten els centres amb urgència és diners i autonomia. El decret només oferia burocràcia i incertesa econòmica.

Però tornem al nucli, al suport a les arts. El CoNCA naixerà desatès, sense acompanyament. Tot un propòsit? Improvisació? Incompetència? Quan finalment el CoNCA, a primers del 2010, està preparat per entomar les convocatòries d'ajuts a la creació es trobarà amb un pressupost de nou milions d'euros, el 2,8% del pressupost de Cultura. El 2,8% del 0,98%. Quina misèria!

De tot això, res no en diu l'Informe Anual de l'Estat de la Cultura que el CoNCA va fer públic el 21 de juny passat. L'informe, presentat com un exercici de balanç d'un període més extens que no pas el d'un any, se'n va per les branques i quan apunta i dispara ho fa contra l'Institut Ramon Llull o el Ministeri de Cultura. Cap crítica a la nefasta política del departament de Cultura. Fins i tot les dades de despesa cultural a Catalunya que aporta acaben amb l'any 2007. L'últim exercici de creixement. A què obeeix aquest silenci? En parlarem. Hem de parlar.

El balanç d'aquests anys ens retorna la imatge nua i dura de la resistència al canvi que ofereix la nostra classe política. Ara, en plena crisi econòmica, torna el recurs de la contenció i les prioritats. Però allò que manifesta és l'oposició a provar nous models de devolució de sobirania. Podem generalitzar d'aquesta manera quan parlem dels polítics? Ens consta la incomoditat d'IC-V davant els despropòsits, però fidel —quin remei— al govern de coalició. De moment els programes electorals fan pena. El d'ERC és, en termes generals, acceptable. Però —ja n'he parlat d'això— una cosa és prometre i l'altra governar. Alguna cosa haurà de fer el nou govern. I el CoNCA. Nosaltres, segur.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de noviembre de 2010

Más información

  • POLÍTICA CULTURAL. Les ajudes a la creació han patit, aquests darrers anys, pels canvis en l’estructura de l’administració i per les reduccions pressupostàries a causa de la crisi.