Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Plantar cara

És un poema de 1895, dels primers. Som davant d'un Maragall jove, un home que comença a estar ben situat: d'aquí l'advertència que es fa a si mateix. Excelsior sembla una cançó infantil. M'agrada la gosadia de renunciar al recer, de plantar cara a la vida burgesa que estava construint i de dir-se que les aigües tranquil·les no són un bon negoci per l'esperit.

Els millors poemes de Maragall són els que expressen la seva inquietud metafísica, perquè és un home que s'enfronta a la vida com un repte, com un aprenentatge, amb enorme passió, amb preguntes: el poema és profundament humà, malgrat la senzillesa formal. I és encara més bonic quan comprovem que ell va ser fidel a aquest repte: mai va claudicar del compromís amb ell mateix.

Amb tot, prefereixo el Maragall intel·lectual, sobretot el que s'expressa en els articles periodístics, sempre lúcids i fidels, i alguns magistrals.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila, /

no perdis mai el teu nord, /

no et deixis dur a la tranquil·la /

aigua mansa de cap

port.

[...]

Fuig-ne, de la terra innoble, /

fuig dels horitzons mesquins: /

sempre al mar, al gran mar noble; /

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de tot regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més...

* Este articulo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de septiembre de 2010

Más información