Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

El gran mite

Ens agrada la Soleiada perquè amb el seu to modest de rondalla de la vora del foc desplega un gran mite que no és nietzscheà ni cristià ni babilònic: és de tots, és maragallià. És com un revers lluminós, i femení!, del comte Arnau: si en aquell hi ha aquella "cançó tan negra", aquí la "cançó estranya" de la noia "prenyada de llum" acaba "tota jo só claror contra claror". Perquè ella fa cada matí l'amor amb el sol i quan se sent el fill a dins, encara que ho hagi d'abandonar tot, està contenta i canta. Va pel món i canta. Perquè l'amor no és cap abstracció sinó una cosa que la deixa prenyada, i perquè el plaer no du cap ombra de culpa ni cap ombra: és la llum.

Soleiada

[...]

Ella prou la sabia /

la parentela que amb el sol tenia: /

que cada matinada /

per la finestra, a sol ixent badada, /

l'astre de foc i ambre /

li entrava de ple a ple dintre la cambra, /

i ella nua, amb delícia, /

s'abandonava a la fulgent carícia. /

De tant donar-se a aquestes dolces manyes /

va ficar-se-li el sol a les entranyes, /

i ben prompte sentia /

una ardència dins d'ella que es movia. /

"Adéu, la casa meva i els que hi són: /

jo prenyada de llum me'n vaig pel món."

(...)

* Este articulo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de septiembre de 2010

Más información