Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTAGE

Només va dir "Adéu, Espanya"?

Fa uns dies, algú em va demanar que li passés uns versos que havia escrit Joan Maragall sobre la sentència de l'Estatut: feia broma, és clar, però no del tot. L'Oda a Espanya, de 1898, que tracta sobre la derrota de Cuba, acaba amb la frase "Adéu, Espanya": usada el 2010 en una manifestació amb consignes independentistes, sembla indubtable que aquella frase corrobora aquestes consignes. Vist així, resulta que Maragall té una enorme vigència, perquè el que va escriure fa cent anys encara ens interpel·la ara. Què més pot desitjar un poeta i, sobretot, un fan del poeta? És atrevit, és fort, és actual. Però les coses no són mai tan clares.

Allò que fa vigent un poeta antic és que reflexiona sobre els conflictes amb què els homes es troben ara; com més intemporal sigui el conflicte, com més properes ens resultin les respostes, més "clàssic" podrem considerar-lo. Si, en canvi, el conflicte no té certa envergadura i està molt circumscrit a una circumstància històrica concreta, probablement la solució arribi i, amb aquesta, el poeta decaurà de manera irrecuperable. Penseu en el gavadal de poemes publicats sobre amors contrariats per papàs inflexibles, i busqueu qui se'ls llegeix a hores d'ara.

Maragall no era independentista, no creia en la creació d'un estat català

És un autor canònic perquè encara té coses a dir-nos amb seus poemes

El desacord entre Catalunya i Espanya no és, desenganyem-nos, una de les "grans qüestions" que es posa la Humanitat, sinó un exemple més de com determinats problemes poden enquistar-se fins a semblar irresolubles. En aquest sentit, és molt més intemporal el conflicte que pot viure una noieta de províncies enamorada d'un heroi cosmopolita i que ha d'escollir entre la seva passió i el que la societat espera d'ella, i aleshores la Nausica del mateix Maragall és molt més vigent (sempre que la seva resposta ens il·lumini la qüestió plantejada). Per tant, que aquest poeta hagi proclamat que la solució al "problema catalán" fóra la independència resulta, fins i tot en l'àmbit reduït de la nostra cultura, més aviat trivial.

Una altra qüestió, més emocionant però encara menys important, és si realment es va proclamar independentista. Aquí caldria estendre-s'hi una mica, no perquè el seu pensament polític fos gaire original, sinó precisament perquè tenia les idees tan poc clares com els seus contemporanis; avanço les conclusions, i deixo per a una altra ocasió l'anàlisi: aquesta qüestió el va interessar molt, va presentar fins i tot propostes, però no era independentista, no creia en la creació d'un estat català. Tots els nacionalismes tenen algun poeta, normalment menor, que els nens a les escoles memoritzen perquè va proclamar les grans veritats pàtries: no crec que Maragall s'hi pugui incloure fàcilment. I doncs, què vol dir "Adéu, Espanya"? El poema és una mena de carta sobre la guerra de Cuba i les decisions errònies que s'hi van prendre; l'autor, que a l'inici s'ha proclamat "fill", s'adreça a la seva "mare" dient "Escolta, Espanya"; al final se n'acomiada de manera cortès i formal amb l'(ara) famós "Adéu, Espanya". Podem discutir si és una proclamació independentista, però d'entrada la cosa no sembla donar gaire de si... si ens entestem a fer una lectura tan petita de l'Oda a Espanya.

Aleshores, per què n'hem fet un autor canònic? Per què el memoritzen els nens a les escoles i els ajuntaments posen plaques de "vaques cegues" a la plaça major? En part, per rutina, em temo; per la mateixa rutina que obliga els mateixos nens a memoritzar un poema de tercera d'un poeta castellà de segona anomenat Espronceda. Però, en part, vull pensar, perquè encara té coses a dir-nos amb els seus poemes i articles; perquè ens parla des d'una perspectiva nova, la de l'home de la ciutat, en un context literari dominat pel ruralisme (A muntanya). Perquè planteja de nou problemes intemporals: l'enfrontament entre la reflexió i l'acció, la realitat i el desig (Excelsior); la falsa realitat creada per les paraules i alhora la seva enorme potència creadora (Escolium). Denuncia l'angúnia del creient, enfrontat a la seva mort, i que no troba respostes en una teologia estantissa (Cant espiritual), com denuncia la hipocresia d'una classe, la seva, que no sap enfrontar-se als problemes socials i s'amaga darrere la Guàrdia Civil (La ciutat del perdó)... o la dificultat d'encaixar la diversitat nacional en la creació dels estats moderns (Oda a Espanya?). I, a més, ens ensenya un paisatge proper com si fos tot nou i sap escriure un vers com "Avui el mar té vint-i-vuit colors". Trobeu-me uns quants poetes així, i tenim clàssics per estona.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de septiembre de 2010