"Sóc un bufó que fa pel.lícules"

Sóc un bufó que fa pel.lícules", diu Salomón Shang (Barcelona, 1976), un director de cine una mica atípic, procedent del món del circ i propietari de diverses sales d'exhibició a Barcelona. La seva última pel.lícula, Cinéclub , un "homenatge a les pel.lícules d'art i assaig", estrenada a finals de l'any passat, ha rebut quatre nominacions als premis Gaudí de l'Acadèmia de cine català: millor fotografia, millor direcció de producció, millor actor secundari i, paradoxalment en un film rodat a Barcelona, en un dels seus cines, on els personatges parlen tantes llengües com es parlen a la ciutat, també opta al guardó de millor pel.lícula en llengua no catalana.

Ara es disposa a estrenar dues pel.lícules: La llegenda de l'Innombrable , protagonitzada pel mateix Salomón, Juan Luis Galiardo, Tony Corvillo i Clara Galí, una comèdia negra basada en fets reals, i El asesino a sueldo , que compta amb un pressupost de dos milions d'euros i on col.labora de nou Galiardo i Assumpta Serna.

"Em sembla bé potenciar la versió original catalana, però no el doblatge"

Heterodox i inclassificable, Shang no accepta cap etiqueta. "La família de la meva mare és una família de pallassos molt reputada a Espanya, los RudiLlatas, i la del meu pare, d'equilibristes xinesos, acròbates. Sóc un producte absolutament de circ i, quan es neix en una família de circ, s'estableix quin serà el teu destí. En el meu cas, per la meva estructura, més de la família de la meva mare, com que no tenia la força d'un acròbata, doncs em va tocar ser pallasso". El seu model de director és ni més ni menys que el pare de l' spaghetti western , l'italià Sergio Leone, "un treballador, un supervivent i un corredor de fons d'aquest ofici, justament el que crec que ha de ser un cineasta; els cineastes hem de ser aliens al prestigi, no ens hem de preocupar. Parlar de qüestions alienes a l'esforç, al valor i al sacrifici no és la nostra tasca".

Per demostrar-ho, ha construït una filmografia absolutament inclassificable. Com a documentalista, va restaurar una entrevista amb Carl Gustav Jung, un dels pares de la psiquiatria, que se li va fer a l'Uruguai a finals de la dècada de 1940, després de localitzar els rotlles que uns cubans es van endur després del triomf de la revolució castrista. També va realitzar un documental sobre el rodatge de la mítica pel.lícula de ciència ficció Solaris , del rus Andréi Tarkovsky, i de les seves fílies i les seves fòbies. També és responsable de diverses obres de ficció.

Pensa que fer cinema no té una relació directa amb els diners. "Treballo amb gent de la meva generació que hem sortit de la mateixa escola i, gràcies a ells, he pogut fer el que he fet, perquè estem acostumats a treballar amb el que tenim; tant si tenim 5.000 euros de pressupost com dos milions, que és el que ha costat El asesino a sueldo ".

Però reconeix que la situació a la professió "és terrible" i només té crítiques per a la nova llei del cine propugnada per Ignasi Guardans. "Ens va explicar quin era el seu criteri. A partir d'un pressupost d'un milió d'euros, ens va dir, començarem a donar ajudes, perquè pel.lícules de menys d'un milió no tenen cap sentit". I va afegir que "Qualsevol documental, qualsevol coseta que tingui una mica d'entitat ha de costar més d'un milió". Entenem que aquest home no és a la realitat, que no ha entès que aquí el cine va d'una altra manera. Documentals com En construcción van costar molt menys d'un milió. A partir d'ara, només es faran tres o quatre pel.lícules grans i prou. I molta gent ho tindrà malament. L'única solució serà en les distribuïdores, que, si volen tenir un producte nacional, hauran de fer l'esforç que havien deixat de fer".

I pel que fa a la llei del cine catalana i la qüestió del doblatge, tampoc es talla. "El cine doblat al català no l'anirà a veure ningú. Perdó, rectifico: l'aniran a veure els pares quan hi portin els fills. Un espectador de 40 anys no va a veure una pel.lícula doblada al català però, si hi porta el fill, podria fer-ho. Les úniques pel.lícules doblades al català que tenen èxit són les infantils, perquè els pares fan l'esforç i aquesta és una dada empírica perquè ho comprovem als nostres cines. Hi ha una pressió molt forta per part de la Generalitat. Però no surt a compte ni tan sols per rebre subvenció. Jo estaria d'acord a potenciar el cine en versió original catalana, però no el cine doblat al català".

Sobre les sales d'exhibició no sembla tampoc gaire optimista. "A Barcelona no hi ha cap forma de cultura cinèfila i tant és si intentes innovar, no hi ha manera que la gent vingui, no hi ha un interès real, i en aquest sentit molta culpa la tenen els mitjans, que no es fan ressò de pràcticament res que no vingui precedit d'una distribuïdora, d'un sistema comercial clàssic", assegura. Les que ell dirigeix, aguanten com poden. "Per sort, els Casablanca del passeig de Gràcia funcionen bé, però els del carrer Girona els vaig haver de tancar després de deixar-me una fortuna intentant-los aixecar. Ha tancat el Maldá, ha tancat el Boliche...

Però tant li fa, ni tampoc que el considerin immadur aquells qui ocupen les institucions culturals. "No és infantil viure en la inseguretat, dedicar-se a un ofici en lloc d'una carrera, a una idea en lloc d'una institució. És valent i vol valor, cosa que alguns mai no entendran". I, per si de cas, sempre té una sortida a la seva disposició. "Sóc una persona que no ha tingut mai una afecció per a res, perquè el fet de criar-se en un circ i viure una existència itinerant fa que no t'enganxis a res i siguis lliure, tinc curiositat per saber què passarà". I afegeix, "Tornaré al circ i tornaré a fer de pallasso, perquè penso que tinc més possibilitats en aquest sector".