El tret perfecte

El bala perduda

Kurt Vonnegut

Traducció: Pepa Rosiñol

Editorial Fonoll

270 pàgines. 20 euros

L'any 1961 Hannah Arendt va cobrir com a reportera el judici contra el criminal Adolf Eichmann. Al llarg d'aquell judici el responsable de la logística dels camps d'extermini nazis es va revelar com una persona molt mediocre, amb escasses llums intel·lectuals i, sobretot, com una peça diminuta i obedient de l'ample engranatge destructiu de què formava part. La grisalla d'un individu actuant com un autòmata sota unes condicions burocràtiques que l'exoneren i li impedeixen de tenir consciència de la seva criminalitat va ser designada per Arendt amb l'expressió de la banalitat del mal. Una de les característiques de la literatura de Kurt Vonnegut (Indianàpolis, 1922-2007) és exposar la banalitat del mal, mostrar que els grans processos industrials de l'assassinat també es nodreixen de superficialitat, normalitat gregària, inconsciències i apagada moral.

Humor negre, escriptura fragmentària i dosi de surrealisme marquen aquest llibre de Vonnegut

Després d'haver publicat la seva obra més cèlebre, Escorxador-5 , Vonnegut va ser encimbellat com a icona de l'antibel·licisme. Eren temps propicis per a aquest tipus d'estandardització de la seva literatura: aquella novel·la (publicada l'any 1969, quan Nixon començava a retirar les tropes de Vietnam) relatava l'experiència de Vonnegut com a soldat i presoner dels nazis en la Segona Guerra Mundial, el seu testimoni directe de la destrucció de la ciutat de Dresden. Però un cop passats tots aquests anys, l'obra de Vonnegut perdura gràcies a la seva sinceritat, gràcies a una àgil arquitectura que permet la justificació convincent de salts temporals surrealistes, i gràcies a l'atemporalitat de mostrar la violència dissimuladament larvada en les formes quotidianes de la cultura i la vida civil.

Amb el títol precís d'El bala perduda , que rubrica l'excel·lent traducció de Pepa Rosiñol, s'amplia la nòmina d'obres d'aquest gran autor del segle XX traduïdes al català. El bala perduda es va publicar el 1982 i compta amb dues traduccions al castellà. En una línia postmoderna de valoració de l'escriptura fragmentària, l'humor negre, la metanarrativitat i el surrealisme (Thomas Pynchon i Robert Coover en l'horitzó), aquesta novel·la planteja un centre narratiu molt dúctil. Amb una veu en primera persona s'exposen les vicissituds de Rudolph Waltz, un antiheroi marcat per un desgraciat accident d'infantesa. A El bala perduda Vonnegut ratifica que no és un traficant de clímaxs i que les seves trames de ficció estan al servei d'una funció al·legòrica molt rica. A través d'un encadenament minimalista de causes i efectes (que se simbolitza en la compra d'una aquarel·la de Hitler, en una col·lecció d'armes, en una sèrie de vides devastades i en la corrupció silenciosa d'una llar de foc construïda amb material radioactiu) el lector assistirà a una corprenedora mostra de la tensió còmplice entre la violència individual i la violència col·lectiva. La mirada de Vonnegut sempre exhala un estoïcisme de deix sarcàstic: la deshumanització, la guerra i el cinisme són criticats de forma corrosiva al mateix temps que són presentats com a atributs inevitables de la naturalesa humana. La visió d'una ciutat assolada per una bomba de neutrons, en què la vida s'ha extingit però es conserven intactes totes les formes de la cultura, no pot ser una lliçó més càustica. És la llum negra de l'alta literatura.

La compra d'una aquarel·la de Hitler és un dels elements de causes i efectes minimalistes que hi ha a La bala perduda.