Fugir de la transcendència

Vint anys després

Agustí Pons

Metáfora

72 pàgines. 13 euros

Vint anys no són res, pel que fa a una trajectòria poètica. Agustí Pons (Barcelona, 1947) és a hores d'ara conegut com a periodista -primer dotze anys al Noticiero Universal , després vint a l 'Avui - i com a autor d'assajos, retrats literaris i biografies -des de les Converses amb Frederica Montseny (1977) fins a Nèstor Luján, el periodisme liberal (2004), passant per obres dedicades a Joan Triadú, Pere Calders o Maria Aurèlia Capmany-, però va ser també reconegut com a poeta per quatre llibres publicats entre el 1977 i el 1989. Ara, per dir-ho així, reprèn el fil, i ens ofereix trenta poemes que tant de bo siguin primícia d'un llibre més extens.

En una ressenya al seu primer recull, Maria Aurèlia Capmany va afirmar: "Ha nascut a la poesia entre les cançons d'en Sisa i els films de Truffaut, que és com dir entrar per la porta petita de la poesia, perquè les grans escales de marbre i els salons de cristall no li agraden gens". Això continua essent vàlid, al cap de vint anys. La veu poètica de Pons sembla sorgir més d'una necessitat d'expressió de les sorpreses o les fascinacions quotidianes que no pas d'un propòsit artístic, més d'un diàleg amb la persona que té al davant que no pas d'una resposta a cap estímul d'ordre intel·lectual; la qual cosa no entra en contradicció amb el fet que a vegades un quadre o una peça musical siguin el punt de partida del poema, però això és perquè ja han entrat a formar part de la intimitat, del bagatge d'experiències que constitueix la vida.

Les seves composicions són senzilles, immediates i lineals, i eviten tota complexitat retòrica i qualsevol regularitat mètrica; però és una senzillesa enganyosa i calculada perquè sovint demanen una relectura pausada per poder obtenir-ne tots els matisos. Hi ha una desconfiança de les abstraccions -"Si dic desig, sento desig de tu"- i un afany per limitar-se al fenomen concret, per descriure'l des de la immediatesa ja que "fujo de tota transcendència".

No obstant això, en un escrit introductori fa una discutible contraposició: "El periodisme intenta explicar les coses que es veuen. La poesia intenta explicar les coses que no es veuen". No és més aviat al contrari? El periodisme, el de veritat, el que no es limita a reproduir el comunicat oficial, ha d'explicar què hi ha al darrere de cada nou esdeveniment -quina tendència, quins interessos, quina estratègia-, o sigui el que no es veu, mentre que la poesia intenta donar raó del que es veu, del que tothom sap que passa i no canvia mai, com ara l'amor, aquesta manera de mirar algú i entendre que està "donant sentit al món i a la vida", o la mort, la consciència de la qual ens obliga a viure com "un atleta que corre en l'obscuritat per una pista negra i no sap on és la meta".

Però deixem-nos de jocs de paraules i quedem-nos amb una actitud, la que parteix del fet que "ni tan sols sabem ben bé a què ens referim quan diem realitat" i que troba el consol en "les petites coses, aquelles que ens fan sentir vius". És una actitud intel·lectualment prudent i també moralment decent, que lliga amb una afirmació feta arran de la publicació de Temps indòcils (2007), el primer volum de les seves memòries, a propòsit de l'evolució del seu pensament polític: arriba un punt en què ja "sols em veia amb cor d'assumir aquelles posicions polítiques o socials que era capaç de dur a la pràctica". Anàlogament, la poesia d'Agustí Pons no fingeix certeses ni imagina grandeses, i guarda silenci d'allò de què no sabria parlar.