La 'trans-temporaneïtat'

Flaubert, un dels grans genis de la història literària contemporània d'Occident, solia reunir-se el dia 27 d'abril amb una colla d'amics de la comarca per celebrar "la Saint-Policarpe", és a dir, el dia de sant Policarp, bisbe i màrtir d'Esmirna que va viure més o menys entre els anys 69 i 167. Flaubert, que pràcticament ho havia llegit tot des de la Bíblia fins als seus contemporanis, va dir que celebrava aquesta data perquè s'havia fet seu un lema que havia trobat a la Patrologia de Migne, atribuït al sant i màrtir esmentat: "Déu meu, en quin temps m'heu fet néixer!". Si els temps de Policarp van ser motiu d'aquesta lamentació, no us diré quina raó tenia Flaubert per lamentar-se del seu, especialment l'últim decenni de la seva vida, després de la Comuna de París. Considerava que el món estava definitivament arruïnat, que la classe burgesa hegemònica durant el II Imperi (la de ciutat i la de províncies, en paral·lel, com ja les havia disseccionat molt bé Balzac) era un dels detritus més pudents de tota la història de la Humanitat, i, en definitiva, que no es podia haver nascut en pitjor època que aquella que, per desgràcia seva o de la seva percepció, li havia tocat de viure. Així li ho va escriure a la seva amiga Louise Colet, tan d'hora com l'any 1854: "Tot això em provoca basques. Als nostres dies, la literatura s'assembla a una gran empresa d'inodors. Aquesta és la pudor que farà, sobretot, la gent! Sempre estic temptat d'exclamar, com sant Policarp, 'Ah! Déu meu! En quin segle m'heu fet néixer!', i de fugir, tapant-me les orelles, com ja ho feia aquest home sant quan es trobava davant una proposició indecorosa per a la seva fe".

"És trans-temporani qui viu el present amb un ull en el passat"

Aquesta notícia ens ve al cap arran una molt interessant lliçó de Giorgio Agamben publicada recentment per aquesta petita empresa editorial de grans llibres menuts que és Arcàdia: Què vol dir ser contemporani, Barcelona, 2008. Agamben, que és el més sòlid d'aquesta generació d'intel·lectuals italians que tenen una tirada irreprimible, pel que sembla, a la categoria del cantamanyanes (Cacciari n'és un mestre), Agamben, dèiem, que presenta la solidesa que, entre altres lectures, li ha donat la tan aprofundida de Walter Benjamin, va dir aquesta conferència en la inauguració d'un curs a l'Istituto Universitario di Architettura de Venècia. Hi proposa una tesi de força originalitat: no és contemporani aquell que viu solament en el seu moment històric, sinó aquell que és capaç, en el si d'aquest saeculum de la seva vida i del seu temps, de fer-se càrrec del sentit que han tingut totes les coses que s'han produït al llarg de la història que tenim al darrere. L'autor no acaba d'especificar si aquí hi entra també el llegat d'Orient, i més aviat sembla clar -com encara és d'esperar en tota persona assenyada que no té necessitat de recórrer ni al budisme ni al "pilates" (el ponsiu-pilates, deu ser)-, que pensa especialment en el gran llegat de la cultura juevo-greco-llatina-cristiana de la nostra Europa.

La tesi és, certament, magnífica; però Agamben, al qual sempre li ha mancat un punt de justícia filològica -sens dubte per haver llegit massa Heidegger, que s'inventava més etimologies que Sant Isidor de Sevilla i Joan Coromines de Pineda plegats- no acaba de trobar el terme que escauria a la seva idea. Si, del que es tracta, és de viure el temps present sobre el relleu i el solatge dels temps passats; si del que es tracta és d'apropiar-se, en certa manera, del temps pretèrit amb les categories hermenèutiques que els segles han acumulat damunt de tot aquest enorme llegat que hem dit -des de Moisès, la Ilíada,el Partenó i Èdip Rei fins als nostres dies, passant per tot el que ja sabem, o no sabem- llavors potser hauria hagut d'encunyar un neologisme com ara "trans-temporaneïtat", és a dir, relatiu a una posició transversal i diacrònica de tots els fets, de qualsevol ordre, que ens han donat el temps i la història en tots els seus vessants: fets, ciències arts i cultures; pobles i ciutats; guerres i paus.

Allò que proposa no és el mateix, ni molt menys, que la famosa "retro-temporaneïtat" de què feia gala Eugeni d'Ors: no és cosa, que ja estaria bé, de fer-se un clos i suposar que un viu, per al seu confort, a l'Atenes de Pèricles o a la Florència de Llorenç el Magnífic; és cosa de viure al nostre temps i viure la nostra vida (saeculum, altra vegada) amb la intel·ligència i la percepció posades, per molt que costi de fer-ho -i costarà més com més temps passi, fins que vingui el Judici Final- en el punt en què s'encreuen i interaccionen entre si tot el que és dels nostres dies i tot allò que va ser d'un altre temps. Els joves americans no sabien, fins que Barak Obama va restaurar-ne el prestigi, qui era el president Roosevelt quan això va ser-los preguntat fa quatre o cinc anys. Responien: "No ho sé" "¿Quan diu que va morir?" "¿L'any 1945?" "Uf -deien ells-, a mi què m'explica, jo encara no havia nascut". Aquests joves eren, de fet, els veritables contemporanis en sentit lat. Els qui sempre han sabut allò que cal saber de tota la càrrega que, per bé o per mal, duem al darrere, aquests són, en bona etimologia, els "trans-temporanis": travessen el cel de la història des de l'òrbita més llunyana fins a la més propera; i d'aquest viatge fastuós en pouen el millor coneixement de l'existència pròpia i de la cultura comuna que se'n pugui desaiguar. Nuvolada d'incertesa és el passat; però descarrega, segura, damunt de tots nosaltres.