ArchivoEdición impresa

Acceso a suscriptores »

Accede a EL PAÍS y todos sus suplementos en formato PDF enriquecido

jueves, 29 de enero de 2009
Reportatge

La Barcelona de Casavella

La ciutat literària de l'autor d''El triunfo', mort el passat desembre, està feta a la mida dels herois de barri i de les llegendes clandestines

La literatura heroica de Francisco Casavella (1963-2008) està feta amb l'èpica de l'heroi nou. Un heroi a qui l'autor ha d'inventar-li una ciutat a la seva mida, ja que la Barcelona veritable, la que li inspira com a autor, se li ha quedat petita a la seva literatura. La Barcelona literària de Casavella cal situar-la en el més enllà, en la creació pura; és el món secret on viatja l'heroi per tornar-ne i, en retornar, fundar el clan. Per tal de forjar els seus herois, per tal de fundar el seu clan, que és la seva literatura, Casavella ha hagut de peregrinar com un Gilgamesh de l'epopeia inaugural fins als bars més amagats, encoberts als carrerons del barri Xino, del Paral·lel, de les Rambles, de la Ribera i del seu barri de Sant Antoni. "Era un caçador nocturn d'històries", així el defineix l'escriptora Victoria Bermejo. Casavella davalla fins al fons d'una draperia del carrer Hospital, o s'impregna de la humitat d'un pis utilitzat clandestinament per desenganxar els ionquis del barri, o es precipita cap al darrer racó d'un bar que pot dir-se el bar de La Chata, o La Vendimia, La Parra, La Lágrima, Los Claveles ("bebiendo quintos y pasando posturas"), i en aquestes barres nocturnes Casavella para l'orella per escoltar allò que es conta d'amagatotis, per substanciar-se de les llegendes locals que corren de boca en boca sobre traïcions, passions, crims, venjances, i aquest or profund de la literatura Casavella l'extreu del més secret de la ciutat, i el poleix fins a convertir-lo en llibre i donar-li el valor de mite. I això ho escriu amb el llenguatge també esquinçador i clandestí dels qui li conten les seves històries, que és un idioma de lumis, bujarrones, bardajes , és a dir, és el llenguatge daurat d'una hampa daurada, la que també li va ensenyar el seu idioma a Quevedo i a Valle-Inclán.

Francisco Casavella el que fa a la seva literatura heroica és desvetllar un secret, explicar una Barcelona a la qual se li ha negat tota existència. El catedràtic de literatura Lluís Izquierdo confessa que va llegir amb emoció la trilogia El día del Watusi, i afegeix: "Los juegos feroces (el primer volum de la trilogia) és un llibre de necessària consulta pels polítics. Resulta imprescindible per saber com és Barcelona. Casavella té el geni de qui s'enfronta als qui manen". En El día del Watusi l'assagista Jordi Costa veu reflectida l'evolució de la cultura popular contemporània: "es tracta d'un llibre que comença inspirant-se en la rumorologia, amb aquesta facilitat que tenia Casavella para captar l'èpica oral, i que acaba culminant en un món conspiranoic, com l'actual".

La Barcelona de Casavella és una Barcelona minuciosament explorada i autobiogràfica, però que també biografia tot un tipus de gent, o potser tota una classe (així es veu a les seves novel·les aquí citades, i a les altres: Quédate, El secreto de las fiestas -on formula la teoria de la "vida taxàn"- i Un enano español se suicida en Las Vegas). Però Casavella es literaturitza a més a més a través dels propis escriptors de la ciutat. A passar la tarda assegut en una terrassa fumant-se un cigar, Casavella n'ha dit "passar una tarda Sagarra". Les seves escapades de xaval travessant el barri Xino sense baixar dels terrats de les cases va evocar-les Casavella a la seva primera novel·la, El triunfo, com també les havia detallat Manuel Vázquez Montalbán a la seva novel·la El pianista. Casavella és admirador de Montalbán i de Marsé. Un dels escassos actes oficials als quals assistirà Casavella serà el descobriment de la placa a la casa natal de Vázquez Montalbán. I l'únic llibre barceloní que surt esmentat pel seu títol a El día del Watusi és Últimas tardes con Teresa.

Només a la que ha estat la seva darrera novel·la, Francisco Casavella s'absenta de Barcelona. Però Lo que sé de los vampiros, ambientada en l'Europa del segle XVIII, li val a Casavella el premi Nadal. L'editora de Destino, Silvia Sesé, explica que Casavella havia tornat a prendre Barcelona, ara la zona de La Verneda, com a escenari de la nova novel·la que estava preparant. Per a Silvia Sesé la Barcelona de Casavella, més que una ciutat transformada en tema, és un pretext per abordar assumptes pregonament humans: "és un inventor de mites, i és per això que la seva Barcelona és una ciutat mítica. A la literatura de Casavella, Barcelona és el destí dels seus herois, els quals es debaten entre la llibertat i aquest destí, aquesta ciutat, que els subjecta". La Barcelona heroica de Casavella és la de l'escriptor que coneix els pescadors de l'Escullera i que després va als afters més durs per seguir omplint-se de carrer i de literatura, i és en aquest transvasament de vida i literatura on heroicament se la juga l'escriptor. A propòsit de la seva mort prematura, el professor Lluís Izquierdo ha dit: "Quan succeeix un fet així t'adones que la literatura és una cosa molt seriosa".

Barcelona-Tatxàn

La nit que guanyà el Nadal pujàrem a beure una copa a la suite del Ritz que l'organització tenia reservada al primer pis. La resta de l'hotel, clausurat per reformes, era un espectre de passadissos en penombra, mobiliari enllençolat, motllures daurades i polsegoses, rialles fresques i una definitiva sensació de cosa excepcional i irrepetible. Vaig pensar que aquella era una més de les visions de la Barcelona-tatxàn que m'havia proporcionat l'amistat amb Casavella.

"És un al·lot de la teva edat; segur que us avindreu", m'havia dit Victoria Bermejo, l'amiga que ens presentà un horabaixa de la primavera de 1985. Vaig reconèixer tot d'una, escrita a la cara d'aquell al·lot rossaino i grandolàs, aquesta consigna, que a més a més és una contrasenya: la vida és una cosa que, en cap cas, i per molt que la realitat ens hi empenyi, s'ha de viure mediocrement. I la literatura, com el cinema i la música, més que una afició, eren allà per marcar-nos el camí. No era només que haguéssim de viure com herois, que també, sinó que, per damunt de tot, havíem de viure de tal manera que els nostres herois no s'empegueïssin mai del nostre comportament. Aquesta era la postra ètica de la lectura, en aquells dies.

Com a novel·lista sempre va ser un artista del territori; com a ciutadà, una vertadera enciclopèdia de la Barcelona més viva i vitalista, de la Barcelona-tatxàn que sap que donar-se importància no serveix per res i que cerca divertir-se perquè el món ja és fet i no és menester passar-se tota l'estona fent-lo.

Coneixia els millors bars on anar a mig dematí a menjar coses com cap-i-pota en vinagreta i tuguris de matinada on havies de passar un examen visual a través d'un foradí perquè t'obrissin la porta. Fins i tot, gràcies a ell, vaig arribar a conèixer i tractar breument el gran Vázquez, el pare d'Anacleto.

Del territori prohibit de la seva infantesa, el Barri Xino, ell en va fer, a El triunfo, la seva primera geografia literària. Quan treballàrem plegats en l'adaptació d'aquesta novel·la al cinema (un guió que no s'arribà a filmar mai) els dematins desmutàvem la novel·la i l'anàvem remutant en seqüències i planos cinematogràfics: els decapvespres, i amb l'ocasional ciceronatge de qualque gitano rumbero, ens patejàvem aquells carrers per millor imaginar les escenes somiades el dematí. A ell no li calia aquesta informació, la duia a dins, però passava gust de transmetre-la, acompanyada de tota una mítica anecdòtica que a mi, estudiant mallorquí, i conscient que per molts de barcelonins tot allò era un món ignot, preferiblement ignorable, em feia sentir un dels més rars privilegis, el de ser iniciat en un secret.

Els sopars

Quedava amb Casavella de tant en tant i ens n'anàvem a armar gatzara. Quan em trucava ell, era el seu segon dia de gresca. Després, al llarg de la setmana, m'anava trobant amb els còmplices del segon, tercer o cinquè dies, encara atordits per la seva sessió amb aquell home que mai dormia. Iniciàvem la cosa en una cocteleria, la prosseguíem en un gallec i acabàvem en un, dos o, com a màxim, tres bars, on Casavella era rebut amb enorme respecte, aquesta cosa tan difícil de rebre en qualsevol local de Barcelona. Les nostres gresques, els nostres encontres, tenien la curiositat de contemplar un sopar. A Casavella l'importava un rave menjar. O dormir. És a dir, tenia un gran menyspreu cap a la realitat. Les seves sessions de treball, irreals -és a dir, sense moments per al son o l'aliment- havien de ser especialment dures i poc plaents. Casavella, en fi, no crec que entengués la literatura com a plaer personal, com un ornament. El fet d'iniciar la cosa amb un sopar formal, fins i tot elaborat, era, en fi, una concessió amable.

El contingut dels sopars i de les posteriors gresques és, senzillament, impublicable. No transcorrien en l'itinerari ad-hoc de conversa amb autor local. A saber: èxits, noms propis, ocurrències personals i anecdotari divertit. Eren, de fet, pur menyspreu a la cultura espanyola. Parlàvem de la nostra feina, dels seus límits i de les burles astutes o fallides a aquests límits. De la lectura de la realitat sobre la qual s'edificava -o ensorrava- la nostra feina. Aquestes converses tal vegada tenien l'interès de veure com Casavella -la seva tàctica laboral consistia en defensar, sic, que "un escriptor no ha de pertànyer a cap generació"-, es verbalitzava a si mateix a les quimbambes d'aquesta amabilitat en què s'ha convertit la cultura. En les nostres converses, per altra banda, apareixien molt els anys setanta. La presa de consciència vital en una ciutat en la qual, durant uns pocs anys, es va viure una llibertat admirable, que nosaltres a penes albiràvem, i que va morir sense supervivents aparents.

Potser, ara que ho penso, aquest estat d'ànim, aquesta informació a penes intuïda al final de la infància, aquesta franja temporal, és possiblement la seva aportació a la Novel·la de Barcelona, aquest gènere que ens embogeix als barcelonins, i que consisteix en què algú que no toca accedeix a on no li toca, on s'hi manté fins que és desplaçat violentament pel que sempre toca. És un gènere que parla de la crueltat social, i de la violència descomunal. De la dificultat de pervivència del que no s'espera.

A l'ombra de la muntanya invisible

Qué diantre significaba todo aquello? ¿Era un circo? ¿Un campamento juvenil? ¿Una mera ruina? ¿Dónde estaba la ciudad? ¿Era un sueño? ¿Eran las afueras de una ciudad? ¿Eran las afueras de un sueño?". Així raonava el protagonista de Quédate, a l'estadi de Montjuïc en runes, presoner de la resistència a la dominació de la ciutat en mans dels mantovanis. Quédate era una novel·la que bevia de la narrativa de Nik Cohn i Colin McInnes, i del millor Boris Vian, en la que Jimmy Jazz i Jaime Morey s'enfrontaven com titelles del Turó Park. I alguns apostàvem per Jimmy Jazz. L'autor d'El Triunfo desconcertava aquells que veien en ell només un hereu de la tradició que havia fet del Xino barceloní un escenari per a les fantasies canalles de la burgesia local (també francesa). I els ensarronava, perquè Casavella era un escriptor.

Pels carrerons estrets i pudents, saltant de terrat en terrat entre roba estesa al sol mentre les guitarres marcaven el ritme del ventilador, s'aterrava al cim de Montjuïc. I, des de dalt de Montjuïc, "la ciudad, de lejos, tarda en admitir cambios". Un paisatge impertorbable als peus. El port i el "rompeolas". I una golondrina amb un boig i un cínic al timó. El peu de Montjuïc i el Poble Sec. El Mercat de les Flors, abandonat, i l'estadi amb les seves graderies ruïnoses. Les barraques dels que arribaven a la ciutat com qui arriba a un somni. O tan sols a les rodalies d'una ciutat i a les rodalies d'un somni. I les barraques dels pavellons de les exposicions, barraques de la fira de mostres o de vanitats, convertides en columnes abatudes pel pas del temps i devorades per la vegetació de la muntanya; estàtues mutilades amagades de nit entre les fulles i les branques, més enllà dels jardins francesos i l'escut de la ciutat dibuixat amb flors. Un ideal d'ordre, de menestrals bevent a la Font del Gat, convivint amb un altre ordre: les torres d'Àvila a la porta de la muntanya. I tots els ordres capgirats per la foscor en la muntanya invisible. Una muntanya que escapa a l'ordre racional de la ciutat dibuixada amb tiralínies. I una ciutat que no pot escapar a l'ombra de la muntanya invisible, la muntanya dels morts enterrats mirant el mar i amagats a la vista dels seus conciutadans.

Des de Montjuïc, la ciutat, de lluny, triga en admetre els canvis. Des de Montjuïc, no es veu com desapareix la marquesina de la parada d'autobusos i tramvies de la plaça Urquinaona. O com canvia la vida de la gent, engolida pels tifosi dels mundials o els turistes dels jocs olímpics. A Montjuïc, de nit, només se sent el lent caminar de les plantes damunt les estàtues, columnes, palaus i torres de guix. Vaig travessar Montjuïc de nit amb Casavella. Lluny, a la Terrassa Amèrica, s'extingia el so de les tumbadores camí de la llum oscil·lant del Paral·lel. En una paret, entre les heures, em va semblar veure una W, com els dos turons de la ciutat invertits: Montjuïc i Tibidabo. I tot i les evidències ningú entenia quin era el secret de les festes. La setena regla: "Saber que nunca se termina el secreto de las fiestas". Potser, per entendre-ho, calia traslladar-se a la ciutat dels set turons: a una Roma on en una paret també hi hagués una W dibuixada. Com a Lo que sé de los vampiros. Les bones màximes gravades amb força a la memòria eviten la imbecilitat.

Així vam començar a ballar la conga

A la primavera del 83 per ballar la conga n'hi havia prou amb dir "hola" i sumar-s'hi. Ell encara no era Casavella. Es deia Francisco García Hortelano ("Sí, com el de Mary Tribune") i treballava a la Caixa però ho estava deixant i escrivia o estava a punt d'escriure cròniques de rock a Cairo amb el pseudònim d'El Cadete i era tan imprevist i divertit i enllaçador, justament, com una conga. El seu ídol llavors era Nick Cohn i el seu disc favorit (d'aquell mes) era la banda sonora de Desmadre a la americana i tenia un aire de Tom Verlaine però a la gallega. Aquella nit a Zeleste érem Juanito Bufill, que escrivia a Bésame mucho, i un servidor, que escrivia de cinema i de rock a El Correo Catalán, i Pepita Forever, i tots tres vam dir "hola" i vam començar a ballar.

Francisco, que era la millor orella al sud del Paral·lel, ens va presentar Jorge López Gil (en art Ragnampiza), la millor orella al sud de Kingston, a punt de convertir-se en un califa del reggae, i Javier Urréjola (en art Barracuda), la millor orella al sud de Memphis, a punt de cantar mil vegades Redemption song a les matinades d'El Sot, i llavors va aparèixer Mingus, la millor orella al sud de Formentor, i el melancòlic Pedro Burruezo, que acabava de fundar Claustrofobia, i Tolo, i el Chiri, cada vegada érem més i Francisco era el que més ballava, i llavors va arribar la comtessa Teresa, i així vam començar a recórrer bars i bailongos que ja no existeixen, ni el 54 ni Zigzag ni El Otro ni Metro ni Los Latinos ni els chiringuitos de Castelldefels. Mai més tornaríem a ballar tant.

La conga començava a qualsevol hora, anàvem de concert en concert i de casa en casa, i escoltàvem U-Roy i Gainsbourg i els Ramones i Johnny Guitar Watson i Bambino, i menjàvem molta, molta tarta de Mondoñedo, i Francisco no deixava de repetir "It's too late to stop now", i una nit va entrar Gato i també va dir "hola" i ens va portar a la rumba i a les bodes gitanes, i poc després Francisco va aixecar el cap després d'escoltar Chano Abellán cantant El triunfo i va dir "estaria bé que Malas calles passés al Xino", i algú (jo, potser) va dir "Això és només el principi".

Atención al cliente

Teléfono: 902 20 21 41

Nuestro horario de atención al cliente es de 9 a 14 los días laborables

Formulario de contacto »

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana