Obama i Moisès
La victòria de Barack Obama en les eleccions presidencials del passat dimarts als Estats Units deixa en l'aire una pregunta que planava damunt aquesta possibilitat des del moment mateix que va decidir presentar-se als comicis: ¿pot un negre convertir-se en president dels Estats Units? En una visita recent a Barcelona, l'escriptor nord-americà Paul Auster deia que si Obama no resultava elegit, això es deuria solament al fet que era de raça negra. Perquè, evidentment, era més jove i dinàmic que el seu contrincant; s'ha situat, relativament, en l'altre cap de la política frèvola i desprestigiada de George Bush; el seu programa socialitzant resulta més atractiu per a la immensa massa de votants de la classe mitjana nord-americana; té projectes una mica sensats respecte a l'embolic iraquià, etcètera. Tot a favor seu, menys la negror.
"Els nord-americans han trigat molt de temps a acceptar que es pot ser negre, però formós"
La nostra opinió és que Obama ha estat elegit per la majoria dels ciutadans nord-americans justament perquè és negre. És sabut que en aquell país ocupa un lloc preeminent el fet que un candidat -a la feina que sigui, des de president de la nació fins a venedor d'electrodomèstics- ha de posseir carisma, paraula que deriva del grec kharixomai, "concedeixo una gràcia" o "complac". Posats McCain i Obama l'un al costat de l'altre resultava clar que el primer posseïa només una envellida pàtina d'heroisme (semi-déu de la guerra de Troia-Vietnam), mentre que el segon posseïa sens cap mena de dubte un carisma homologable al que van tenir John F. Kennedy, en menor mesura Bill Clinton, i en errada percepció, el mateix George Bush, que no deixava de ser (almenys fa quatre anys) un home amb qui semblava que es podia beure, sense perill, una cervesa a la taberna.
La qüestió resideix ara en analitzar com és possible que un negre (encara que ja n'hi ha hagut, especialment als Estats Units, proveïts de tal gràcia, com Martin Luther King) s'hagi pogut convertir en president d'una màquina tan imponent, i de mecanismes polítics tan eficaços, per lúgubres i sinistres, com la de l'administració washingtoniana. El nostre punt de vista és que ja feia massa anys que els presidents blancs amb suposat carisma, o amb un carisma atorgat a priori , no van estar, per dir-ho així, a l'altura: Kennedy enviant els fills d'Amèrica a morir a Vietnam, Clinton fent veure que entre la seva dona i ell no havia passat res després de les reiterades fellatii esdevingudes al despatx ovalat, Bush cometent tota mena de disbarats i portant el seu país a la ruïna.
Es necessitava un home amb carisma, doncs, com ja s'ha dit que és imprescindible en un país de venedors ambulants, xerrameques, predicadors i sermonaires, però el color blanc ja estava gastat o s'havia tornat groc per culpa d'un ús excessiu, i sens dubte infructuós, de tota mena de lleixius. Si el color blanc ja no donava de si, llavors, ¿per què no provar a veure què succeïa amb el color negre, que al cap i a la fi és un color més sofert? Més encara en el cas d'Obama, en la pell del qual s'endevinen restes esporàdiques del color blanc que les lleis de Mendel per força deuen atorgar-li.
Però encara hi ha més coses: si els jueus també l'han votat, llavors, ¿no tindrà alguna cosa a veure aquesta elecció d'un candidat negre amb el fet que el gran fundador del monoteisme, és a dir, Moisès, devia de tenir la pell d'un color molt semblant al d'Obama, o aproximat, tota vegada que Moisès -com Sigmund Freud va presentar en feliç hipòtesi-, pare d'Israel, no era jueu sinó egipci? Si el fill acolorit d'un, o dos egipcis va poder convertir-se en el líder més important de tota la història del monoteisme blanc (teisme que, fet i fet, és una forma religiosa equivalent al presidencialisme dels Estats Units), ¿no podia Obama convertir-se en el líder d'aquesta forma subsidiària de religió amb un Déu únic que és la democràcia americana?
Recordem igualment què diu el Càntic del Càntics de l'esposa negra enamorada de l'espòs blanc: "Nigra sum sed formosa", és a dir, "Sóc negra, però (i) guapa". És sabut que els jueus van tenir treballs a acceptar aquest llibre com un dels llibres canònics de la Bíblia, però al final ho van fer, i allà ha quedat. De manera semblant, els nord-americans han trigat molt de temps a acceptar que es pot ser "niger, sed formosus", "negre, però formós"; i, un cop han acceptat aquesta evidència (vegeu, si no, com li agradaven a Leni Riefensthal, malgrat les teories racistes de Hitler, els massaï, homes negríssims que tomben d'esquena), no han tingut cap inconvenient, sinó tot el contrari, a elevar-lo a la categoria de profeta, una mena d'equivalent de Moisès conduint el seu poble a la terra promesa. Semblava que les qüestions religioses havien abandonat els nostres temps de secularització, però vet aquí que els nord-americans s'han lliurat a la creença que Barak Obama, com un nou Moisès, els portarà un bon dia a les envistes de la terra regalada: "Moisès va pujar de les planes de Moab al mont Nebó, al cim del Pisgà, davant de Jericó, i el Senyor li va fer contemplar tot el país: la regió de Galaad fins al territori de la tribu de Dan, els territoris de Neftalí, d'Efraïm i de Manassès, i tot Judà fins al mar Mediterrani...", Dt 34, 1-2. Això sí: com Moisès, és probable que Obama no arribi a passar el Jordà per veure aquesta terra plena de prosperitat: "Te l'he fet contemplar amb els teus propis ulls, però no hi entraràs", Dt 34, 4.
